Aquesta és la pregunta que dona origen a Lo esencial en Educación Física. Los aprendizajes que la escuela debe garantizar para la vida. Durant massa temps, l’Educació Física ha organitzat bona part de la seva proposta al voltant d’activitats, esports i continguts que l’alumnat practica mentre és a l’escola. Però el veritable valor educatiu de la matèria no es mesura només pel que l’alumnat fa durant una classe, sinó per allò que aprèn i que pot recuperar i continuar utilitzant quan ja no té el docent al costat.
El llibre parteix d’una tensió incòmoda: els estudiants es mouen, però no sempre podem precisar què han après de manera duradora. Augmentar el temps de pràctica és necessari, però no suficient. També cal decidir quins aprenentatges mereixen una protecció especial perquè influeixen en l’autonomia, la salut, la seguretat, la convivència i la continuïtat de la pràctica física al llarg de la vida.
Per donar resposta a aquesta qüestió, proposo el concepte d’”Aprenentatges Essencials”: aprenentatges que tot alumne hauria de tenir l’oportunitat real d’assolir, amb independència del centre on estudiï o de les activitats concretes que hi practiqui. No constitueixen una nova llista de continguts. Són capacitats disponibles per actuar: D’aquesta manera, l’avaluació deixa de limitar-se a constatar rendiments puntuals i permet reconèixer quins aprenentatges l’alumnat ha assolit i és capaç d’aplicar en situacions de la vida quotidiana.Aquesta mirada obliga a distingir entre el contingut que s’ensenya i l’aprenentatge que ha de romandre. Els esports, els jocs, l’expressió corporal, les activitats al medi natural o el condicionament físic continuen sent indispensables, però actuen com a vehicles formatius. La seva selecció adquireix sentit quan permet desenvolupar aprenentatges transferibles a contextos nous i a situacions de la vida quotidiana.
L’obra Lo esencial en Educación Física. Los aprendizajes que la escuela debe garantizar para la vida combina fonamentació i proposta curricular. Analitza per què l’Educació Física necessita explicitar millor el seu llegat formatiu, ofereix criteris per seleccionar allò essencial i articula un nucli comú que no pretén uniformar les pràctiques ni limitar l’autonomia docent. Al contrari, vol oferir una base compartida sobre la qual cada centre i cada professor puguin construir itineraris diversos, contextualitzats i inclusius.
Un altre eix central és la garantia curricular. Declarar que un aprenentatge és important no assegura que s’aprengui. Cal programar-lo de manera longitudinal, treballar-lo en situacions variades, observar-ne evidències i comprovar que l’alumnat pot mobilitzar-lo amb autonomia. D’aquesta manera, l’avaluació deixa de limitar-se a constatar rendiments puntuals i ajuda a reconèixer què està realment disponible per a la vida.
Aquest llibre s’adreça al professorat d’Educació Física, als equips directius, als responsables curriculars i a totes les persones interessades a reforçar la legitimitat educativa de la matèria. La seva invitació és clara: passar d’un currículum definit principalment pel que es fa a un currículum compromès amb el que queda. Perquè la pregunta decisiva no és només quanta Educació Física rep l’alumnat, sinó què pot fer gràcies a ella quan acaba l’escolaritat.
Domingo Blázquez Sánchez és doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació i professor emèrit de l’INEFC Barcelona. Ha desenvolupat la seva trajectòria en la didàctica, el currículum i l’avaluació de l’Educació Física, àmbits en què ha publicat nombrosos llibres i articles. Coordina l’Observatori Internacional d’Educació Física i Esport i impulsa la Xarxa Global d’Educació Física i Esport.
