Amb aquest article, comencem una sèrie dedicada als parcs naturals de les quatre províncies de Catalunya.

La demarcació de Lleida és molt més que la plana que sovint li dona nom. De fet, concentra alguns dels espais protegits d’alta muntanya de més valor natural i paisatgístic de Catalunya. Es tracta d’indrets com el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, el massís del Pedraforca o els paratges del Parc de l’Alt Pirineu, el més extens del país, amb més de 70.000 hectàrees d’espai protegit. En conjunt, un patrimoni més que notable que ens ofereix no només la possibilitat de descobrir la bellesa de les seves valls, senders i llacs, sinó també un ampli ventall d’oportunitats per practicar esport a l’aire lliure. Entre aquestes, hi destaquen la ruta Cavalls de Vent, l’ascensió al Pedraforca o el ràfting i el barranquisme a la Noguera Pallaresa.

El regne de l’aigua

Situat al bell mig de la serralada dels Pirineus i amb altituds que van des dels 1.000 m fins als 3.000 m, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és un dels espais naturals d’alta muntanya més impressionants de Catalunya. No només es tracta de la dimensió dels seus cims, sovint rocosos, o dels boscos, sinó sobretot de l’aigua, protagonista principal del territoris. Llacs, estanys, preses i rierols donen forma al paisatge del parc i es barregen amb les roques d’aquesta terra granítica conferint-li un aspecte únic. No és d’estranyar doncs, que rebi la categoria de parc nacional, l’únic de Catalunya, i que sigui visitat per més de mig milió de persones cada any.

Una de les estampes més icòniques del parc és sense dubte la muntanya dels Encantats. Amb dues puntes que freguen els 2.800 metres, la muntanya regna al sud de l’Estany de Sant Maurici, a la riba dreta del riu Escrita, coberta per boscos que toquen pràcticament l’aigua a la part més baixa. És probablement el cim més fotografiat de tot el Pirineu i una icona innegable del paisatge muntanyenc català.

Comparteix protagonisme amb altres espais del parc, com la presa de Cavallers, amb el seu paisatge pelat d’alta muntanya que connecta amb la Vall de Boí. Per sobre dels 2.500 m, esperen els visitants, refugis com el de Joan Ventosa, pics com el Comaloforno i encara més estanys, com l’estany Negre. És precisament la concertació d’aigua en totes les seves formes geogràfiques que fa molt fàcil d’imaginar que els territoris del parc concentressin, durant el segle XX, gran part de l’explotació hidroelèctrica als Pirineus, amb centrals i preses com l’esmentada de Cavallers, però també la de Valarties o la d’Espot.

El parc d’Aigüestortes també ofereix un ampli ventall d’opcions per practicar esport a l’aire lliure. L’activitat estrella és sens dubte el senderisme, amb rutes de diferents llargàries i dificultats que en recorren tota la superfície i que connecten alguns dels seus refugis, per exemple des de Vielha. Però hi ha altre opcions, com ara la BTT, que també permeten explorar els paisatges dels voltants d’una forma diferent.

L’alta muntanya i el patrimoni cultural

Sense abandonar els paisatges d’alta muntanya, el Parc Natural de l’Alt Pirineu s’estén entre la Vall d’Aran, a l’oest, i el Principat d’Andorra a l’est. És el parc més gran de Catalunya i concentra no només un important patrimoni natural sinó també un de cultural. Està format per un mosaic de contrastos, que inclouen des d’indrets del Prepirineu on creixen els boscos mediterranis, fins a la flora més alpina i adusta. Concentra alguns dels cims més cèlebres del país, i també els més difícils de coronar, com ara el pic Verdaguer (3.219 m), del qual es diu que el poeta va ser el primer a pujar-hi, o la Pica d’Estats (3.143 m), el punt més alt del Principat.

Més enllà del ràfting, al parc podrem practicar activitats d’aventura com ara el barranquisme, l’escalada o, a l’hivern, les raquetes de neu.

Com en el cas del Parc Nacional d’Aigüestortes, també cal destacar la presència de l’aigua i dels llacs en els seus paratges, que si bé no és tan abundant, també crea elements paisatgístics destacats. N’és un exemple l’estany glacial de Certascan, a més de 2.000 m d’altitud. Sense oblidar, és clar, la Noguera Pallaresa, que recorre amb la seva força característica les valls pirinenques des del seu naixement al pla de Beret; unes valls profundes, que ha anat solcant amb anys i energia.

Aquest riu proporciona als visitants un dels passatemps esportius característics associats al parc i molt lligat a la seva activitat fluvial: el ràfting. Pobles com Llavorsí concentren ràpids d’una gran força, que podrem combinar amb altres activitats d’aventura com ara el barranquisme, l’escalada o, a l’hivern, les raquetes de neu. Si tenen a veure amb el riu, també seran un bon recordatori d’una de les activitats econòmiques històriques de la zona: la fusta. Els rius d’alta muntanya era precisament per on els raiers conduïen les embarcacions que els donaven nom, els rais (formats amb troncs) que arribaven fins a Balaguer, Lleida o Tortosa.

El cultural, doncs, és un dels altres patrimonis destacats del Parc de l’Alt Pirineu, amb algunes festivitats declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, com és el cas de les falles. En pobles com Isil, Durro o Barruera, aquest últim ja a l’Alta Ribagorça, centenars de persones baixen des de la muntanya amb grans torxes enceses quan cau la nit, creant serps de foc espectaculars. Les torxes els serviran després per encendre una foguera a la plaça del poble i celebrar així, per Sant Joan, l’arribada del solstici d’estiu.

La muralla de roca

Dues grans serralades formen una cadena muntanyosa imponent, que s’aixeca entre el Pirineu i el Prepirineu. I, dins d’aquesta, una muntanya emblemàtica i singular per la seva fisonomia: el Pedraforca. Aquest podria ser un resum breu del que és el Parc Natural del Cadí Moixeró, que s’estén entre les comarques del Berguedà, l’Alt Urgell i la Cerdanya i que separa  la vall del Segre de la capçalera del riu Llobregat.

Un dels circuits més coneguts que el travessen és la Cavalls del Vent, una ruta circular que uneix els vuit refugis de la zona.

El parc és un territori més que visitat pels excursionistes del Principat. Acull una de les seves muntanyes més icòniques. Diu la llegenda que la particular forma de dues banyes (que s’anomenen pollegons) unides per un coll (l’enforcadura) del Pedraforca va ser obra de Sant Miquel, que va partir la roca amb la seva espasa per a separar dos clans de bruixes que estaven enfrontats. Avui no queda rastre ni de bruixes ni de sants, però sí una ascensió molt popular per als excursionistes, sobretot a l’estiu, malgrat la seva dificultat.

Aquesta però, no és l’única excursió popular dins del territori del parc. Un dels circuits més coneguts que el travessen és la Cavalls de Vent, una ruta circular que uneix els vuit refugis de la zona. Rep el nom de les banderes que onegen als cims de l’Himàlaia i a les quals els tibetans donen aquest nom. En aquest cas, la ruta no inclou cap cim com l’Everest però sí que constitueix un repte per a excursionistes i amants de la muntanya, amb més de 84 km i 5.600 m de desnivell.

El Cadí-Moixeró és un territori de rouredes, alzinars i sobretot moltes pinedes, que abunden per tota l’extensió del parc. També ho fan les zones cobertes de boix, que fins i tot han marcat la toponímia local. Però segurament són les parets rocoses del vessant nord de la serralada, els paisatges de pedra, que s’han convertit en les imatges més típiques del parc. Allà, entre els cingles, s’hi refugien i hi crien algunes de les nombroses espècies d’ocells que viuen a la zona, com ara el trencalòs, el voltor o l’àguila daurada.