El Dr. Sergi Boada Pié, metge especialista en Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor i president del Col·legi Oficial de Metges de Tarragona (COMT) des de l’any 2020, fa anys que col·labora estretament amb el COPLEFC. Juntament amb el Col·legi, va ser un dels principals impulsors del projecte La salut s’entrena. El 30 de juny de 2026 va rebre el reconeixement com a col·legiat d’honor.
Com va rebre la notícia de ser nomenat col·legiat d’honor del COPLEFC als Premis COPLEFC 2026? Què significa per a un metge i president d’un Col·legi de Metges rebre un reconeixement tan rellevant d’un col·lectiu professional diferent com el dels educadors físics esportius?
Amb sorpresa i molta il·lusió. Com a president d’un col·legi professional, acostumo a viure els reconeixements des de l’altra banda, i la trucada del president Pere Manuel em va emocionar especialment.
Ser nomenat col·legiat d’honor d’una professió diferent de la meva té un valor enorme. Més que un reconeixement personal, ho entenc com el fruit d’anys de col·laboració entre metges i educadors físics esportius.
La salut no és patrimoni exclusiu dels professionals sanitaris. Davant del sedentarisme, l’envelliment, la fragilitat o les malalties cròniques, necessitem equips multidisciplinaris i professionals qualificats que transformin la recomanació mèdica en exercici físic segur, individualitzat i sostenible.
Aquest reconeixement em fa sentir especialment orgullós perquè simbolitza el pont que hem anat construint entre les dues professions.
“La salut no és patrimoni exclusiu dels professionals sanitaris.”
Des de la seva especialitat en Anestèsia i Tractament del Dolor, com va començar el seu interès per apropar el món de la medicina a l’àmbit de l’activitat física i l’esport?
El meu interès per l’activitat física és anterior a la medicina. Vaig créixer en una família on l’esport era part de la vida quotidiana i he procurat mantenir-lo com un hàbit. Però ha estat com a metge del dolor que aquesta convicció personal ha adquirit una dimensió professional.
Durant molts anys he tractat pacients amb dolor crònic, especialment dolor lumbar degeneratiu i artrosi de grans articulacions, i he observat un patró que es repeteix: dolor, menys moviment, pèrdua de força, pitjor funció i, novament, més dolor. És un cercle viciós que veiem cada dia a les consultes.
Les tècniques intervencionistes, com les infiltracions o la radiofreqüència són útils quan estan indicades, però tenen un valor limitat si no aconseguim que aquella persona recuperi moviment, força i capacitat funcional. L’objectiu no pot ser només que faci menys mal; ha de ser que el pacient recuperi vida.
Aquí l’exercici esdevé una eina terapèutica i els metges i metgesses ens adonem que necessitem treballar amb professionals que transformin la indicació clínica en exercici segur, individualitzat i sostenible.
“No es tracta que el metge faci d’educador físic ni que l’educador físic faci de metge. Es tracta que cadascú faci allò perquè està format i que aprenguem a treballar junts.”
Vostè va ser un dels impulsors de La salut s’entrena. Com va néixer aquest projecte de col·laboració entre metges i educadors físics esportius (EFE) i quins reptes van trobar per fer-lo realitat?
La salut s’entrena neix de la confluència de dos objectius: des del Col·legi de Metges de Tarragona defensàvem incorporar l’exercici físic a la prevenció i al tractament de la malaltia, mentre que el COPLEFC reivindicava el paper dels educadors físics esportius com a professionals de la salut.
El Dr. Manel González, metge de l’esport, va ser clau per connectar les dues professions. Els metges podem identificar la necessitat clínica i prescriure exercici, i els educadors físics esportius tenen la preparació per convertir aquesta prescripció en un programa segur i individualitzat.
El principal repte va ser passar de la idea a un circuit real: definir qui prescriu, qui valora, a quin professional es deriva el pacient i com s’adapta l’exercici a la seva patologia i capacitats.
El projecte connecta la consulta mèdica amb els professionals de l’activitat física, respectant les competències de cadascú. No es tracta que el metge faci d’educador físic ni que l’educador físic faci de metge. Es tracta que cadascú faci allò perquè està format i que aprenguem a treballar junts.
Amb La salut s’entrena hem començat a construir una nova manera d’entendre la relació entre medicina i exercici físic.
Quina recepció té la prescripció d’exercici entre el col·lectiu mèdic? Està canviant el xip per passar del consell general (“camini més”, “faci exercicis de força”) a una prescripció pautada que requereix la intervenció d’un educador físic esportiu (EFE)?
Crec que el canvi ha començat, però encara ens queda molt camí per recórrer. Els metges tenim cada vegada més interioritzat que l’activitat física és una eina fonamental de prevenció i tractament, però massa sovint continuem quedant-nos en el consell genèric: “camini més”, “faci exercici”, “hauria de fer força”. I això, tot i que parteix d’una bona intenció, no és prescriure exercici físic.
Si prescrivim un fàrmac, especifiquem la indicació, la dosi, la freqüència i fem un seguiment. Amb l’exercici hauríem de començar a incorporar una cultura semblant. No és el mateix prescriure exercici a una persona sana que a un pacient de 75 anys amb artrosi, sarcopènia, dolor lumbar o diverses comorbiditats.
I aquí també hem de reconèixer els límits de la nostra professió. El metge no ha de saber dissenyar un programa d’entrenament. La nostra responsabilitat és identificar la indicació, valorar les possibles limitacions o riscos i incorporar l’exercici al pla terapèutic. A partir d’aquí necessitem l’educador físic esportiu, que és el professional capacitat per transformar aquesta indicació en un programa individualitzat, progressiu, segur i que aconsegueixi adherència.
Per tant, el canvi de xip no consisteix només a aconseguir que els metges recomanem més exercici. Consisteix a passar del “faci exercici” al “li prescric exercici i el derivo al professional que sap com fer l’haurà de fer”. Aquest és el salt qualitatiu que encara hem de consolidar.
“El veritable èxit serà quan aquest projecte deixi de semblar innovador, perquè prescriure exercici i treballar amb un EFE s’hagi convertit en pràctica habitual.”
Quin balanç fa de l’impacte aconseguit fins ara i cap a on ha d’evolucionar el programa en els pròxims anys?
El balanç és positiu, però crec que hem de ser exigents. Per mi, el següent pas és integrar progressivament aquest circuit en la pràctica assistencial habitual: que prescriure exercici davant determinades patologies sigui tan natural com prescriure altres intervencions; que el metge disposi d’un circuit de derivació clar; i que el pacient pugui arribar fàcilment a un EFE qualificat que valori, adapti i supervisi el programa.
I també ens falta una cosa essencial: mesurar. Hem de poder saber quants pacients derivem, quina adherència aconseguim i quin impacte tenim sobre funcionalitat, qualitat de vida i, quan sigui possible, utilització de recursos sanitaris. Si aconseguim demostrar resultats, tindrem arguments molt més sòlids per escalar el model.
El veritable èxit serà quan aquest projecte deixi de semblar innovador, perquè prescriure exercici i treballar amb un EFE s’hagi convertit en pràctica habitual.
En el tractament de la salut i del dolor crònic, quin valor afegit aporta la figura de l’EFE al costat de l’equip mèdic?
En dolor crònic, l’EFE aporta un valor enorme perquè el problema és també la pèrdua progressiva de capacitat: el pacient es mou menys, perd força i confiança, augmenta la por al moviment i es redueix la seva funcionalitat. Trencar aquest cercle només des de la consulta mèdica és difícil.
Els metges podem diagnosticar, descartar patologies que requereixin altres tractaments i controlar el dolor, amb tècniques intervencionistes quan estan indicades. Però després arriba una pregunta decisiva: què fem amb la capacitat funcional d’aquella persona? L’EFE complementa aquesta tasca valorant les capacitats del pacient, dosificant i adaptant l’exercici i guiant-ne la progressió. També l’ajuda a recuperar confiança en el seu cos i a entendre que tenir dolor no significa necessàriament que moure’s sigui perjudicial.
Entenc el tractament com una finestra d’oportunitat: alleujar el dolor ha de servir per recuperar moviment. La millor infiltració no és només la que treu dolor; és la que permet que el pacient torni a moure’s. I és en aquest moment quan la col·laboració amb l’EFE pot multiplicar el resultat del tractament.
Al final, en molts pacients amb dolor crònic l’objectiu és preservar força, funció, autonomia i qualitat de vida. I això difícilment ho aconseguirem si medicina i exercici continuen treballant per separat.
“La millor defensa davant l’intrusisme és construir un model en què cada professional sàpiga què ha de fer, què no ha de fer i amb qui ha de treballar.”
Com poden el COMT i el COPLEFC continuar treballant conjuntament per combatre l’intrusisme i assegurar que la prescripció d’exercici la duguin a terme sempre professionals qualificats?
La millor manera de combatre l’intrusisme és definir les competències i donar-les a conèixer a la ciutadania. L’exercici físic per a persones amb patologies requereix una intervenció segura, individualitzada i adaptada a cada situació.
Metges i educadors físics esportius tenim responsabilitats complementàries: el metge identifica la indicació clínica, valora la patologia i les limitacions; l’EFE concreta la pauta d’exercici, la dosifica, la supervisa i l’adapta a l’evolució de la persona.
El COMT i el COPLEFC podem reforçar aquesta col·laboració amb circuits de derivació clars entre professionals acreditats, que donin confiança al metge i garanteixin qualitat i seguretat al pacient. La millor defensa davant l’intrusisme és construir un model en què cada professional sàpiga què ha de fer, què no ha de fer i amb qui ha de treballar.
En aquest sentit, La salut s’entrena és també una eina de garantia: permet que la recomanació mèdica no acabi en mans de qualsevol persona que ofereixi “entrenament”, sinó que arribi a un professional qualificat.
Quins passos falten perquè la col·laboració entre el sistema sanitari i els educadors físics esportius s’integri de manera formal i habitual en la salut pública?
El gran pas pendent és integrar l’exercici físic de manera estructurada als circuits assistencials. No ens falta evidència sobre els seus beneficis, sinó convertir-la en organització.
Per fer-ho necessitem circuits de derivació senzills i coneguts, criteris compartits i garanties perquè el metge sàpiga on derivar el pacient i quin professional qualificat l’atendrà. Aquesta col·laboració no pot dependre només de la motivació individual d’un metge o d’un centre.
També cal incorporar els educadors físics esportius als equips multidisciplinaris, especialment en atenció primària, envelliment i fragilitat, obesitat, malaltia cardiovascular, oncologia, salut mental i dolor crònic. No necessàriament es tracta de medicalitzar l’exercici, sinó precisament d’incorporar al sistema sanitari els professionals que millor saben adaptar-lo.
I hi ha un altre element fonamental: avaluar resultats per demostrar millores en salut, funcionalitat, autonomia i qualitat de vida, i una possible reducció de la necessitat de determinats recursos sanitaris.
El repte és passar de les experiències pilot a un model estable, finançat, avaluable i integrat en la pràctica habitual, en què la prescripció d’exercici disposi d’un circuit clar per connectar el pacient amb un EFE.
“Quan medicina i exercici treballen junts, deixem de tractar només la malaltia i comencem a ajudar les persones a recuperar allò que la malaltia els havia anat prenent.”
Quin missatge li agradaria enviar als metges i als educadors físics esportius sobre la importància del treball en equip entre totes dues professions?
Que ens necessitem: com més aviat ho assumim, millor atendrem les persones. Hem treballat massa temps en mons paral·lels. Els metges sabem diagnosticar, tractar i identificar quan l’exercici pot formar part del tractament; els educadors físics esportius transformen aquesta indicació en moviment adaptat, progressiu i sostenible.
La meva experiència, especialment en el tractament del dolor crònic, m’ha ensenyat que podem fer moltes coses per disminuir el dolor, però que el gran canvi arriba quan una persona recupera la confiança en el seu cos, torna a moure’s i recupera capacitat, autonomia i vida.
No es tracta que el metge faci d’educador físic ni que l’educador físic faci de metge. Es tracta que cadascú faci allò perquè està format i que aprenguem a treballar junts.
El Dr. Sergi Boada Pié és metge especialista en Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor i president del Col·legi Oficial de Metges de Tarragona (COMT) des de l’any 2020. Ha desenvolupat la seva trajectòria professional a l’Hospital Universitari Joan XXIII, on durant més d’una dècada ha coordinat la Unitat del Dolor Crònic. Convençut del paper de l’exercici físic en la promoció i prevenció de la salut, ha contribuït al desplegament dels programes d’exercici físic per a la salut del projecte La salut s’entrena. En l’edició dels Premis COPLEFC d’aquest 2026, el Dr. Boada va ser nomenat col·legiat d’honor.
