Comissionada d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona, en dues etapes durant el període 2015-2019.

Coneix l’Ajuntament des de fa més trenta anys. Parla amb propietat sobre tot el que hi ha viscut, i ho fa des de primera línia, com a protagonista. Aquest és el seu breu currículum. I és companya nostra (col. 57682).

-Per què es va crear un Comissionat d’Esports a l’Ajuntament de Barcelona? ¿Hi ha diferència amb una Regidoria?

-Els regidors són els electes. Hi ha hagut èpoques a l’Ajuntament amb 15, 18 o 21 regidors, depèn de les eleccions. Quan es vol governar en minoria, com passava en l’anterior mandat, hi havia només 11 regidors i regidores i no arribava per tenir regidories en tots els temes; o sigui que d’un regidor tinent d’alcalde penjaven diverses àrees, i per això es va nomenar una comissionada d’Esports, que era jo, com també n’hi havia de Salut, de Cultura, d’Educació…

-Per tant, no hi ha pràcticament diferència entre comissionat i regidoria…

-Evidentment no és el mateix: des del punt de vista administratiu, el regidor té signatura executiva, però les funcions i les competències són les mateixes. Fins i tot abans se n’havia dit “delegat”.

-Com va ser el pas al càrrec, des de l’IBE a comissionada?

-Primer jo estava a l’Institut Municipal d’Educació (IMEB), amb temes vinculats amb la promoció de l’EF, i el 2006 ja vaig passar a l’IBE com a directora de promoció esportiva a la ciutat. També vaig ser a Madrid quatre anys amb la responsabilitat de la promoció esportiva i l’esport paralímpic a l’Estat. En tornar de Madrid vaig assumir un càrrec d’acompanyament a la Gerència de l’IBE i des d’aquí em van proposar de ser la Comissionada d’Esports de Barcelona.

-Un Comissionat en el qual hi va haver alternança amb David Escudé…

-Sí, en un moment de la legislatura anterior hi va haver el pacte Comuns-PSC i ell va passar a ser-ne el comissionat, i quan es va trencar el pacte, jo vaig tornar al càrrec.

-Aquestes alternances són difícils d’explicar, de cara a la ciutadania?

-D’explicar-ho no; s’entén perfectament, perquè hi havia un pacte de govern, i això implica un repartiment dels continguts. Ara bé, el que resulta complicat és la “cuina”. Perquè és clar, ara te’n vas, ara tornes…, els equips queden tocats, amb canvis de Gerència, etc., i fa que s’erosionin els equips humans.

-Quin és el fet més rellevant del pas pel càrrec?

-Quan vam començar el mandat vam intentar impulsar unes polítiques esportives a la ciutat molt innovadores, vam fer un projecte d’inversions (que en llenguatge municipal és el PIM) molt agosarat. Vam aconseguir molts diners per a esports. Vam impulsar tota la part més social de l’activitat física i l’esport, potenciar la promoció i l’activitat física en  edat escolar i també l’atenció als col·lectius més vulnerables. O sigui, intentar entendre l’activitat física i l’esport com un dret que cal universalitzar, que la pràctica no depengui de si tens diners o un estatus, sinó que tothom que vulgui pugui fer pràctica esportiva. La consideració com a dret crec que va ser un canvi molt innovador. I el que fa il·lusió és que això ha quedat.

-Moment més difícil i allò que no s’ha pogut dur a terme…

-Sempre tens més idees que les que pots dur a terme. El que més ha costat ha estat l’erosió en els equips arran dels canvis, perquè en aquesta situació costa treure el millor de tothom. De fet, una de les meves prioritats quan vaig tornar per segon cop, va ser reforçar molt l’equip de l’IBE, traslladar-li seguretat i confiança, apoderar-lo. I després la connexió amb la Tinença d’Alcaldia.

-Equip: de quanta gent parlem? I el volum de pressupostos?

-Pel que fa a l’equip humà, l’IBE aplega una cinquantena de persones. Però també estem parlant de 41 CEM, i cadascun té aproximadament una vintena de persones que hi treballen directament. I de tots els serveis de promoció esportiva amb programes externalitzats. De fet, vam calcular que hi ha unes 500 persones treballant-hi. I encara caldria afegir-hi la Fundació Barcelona Esports, la Fundació de Navegació Oceànica i d’altres que també depenen de l’IBE.

Sobre els pressupostos. El quadrienni passat vam destinar uns 78 milions d’euros en inversió als CEM. Pel que fa al pressupost de l’IBE, podem parlar d’uns 100 milions en 4 anys. Alguns grans esdeveniments queden al marge, en què també hi ha hagut una inversió important els darrers quatre anys. Ara bé, la política municipal fa que els recursos per a l’esport no només surtin del pressupost que té l’IBE, sinó que les instal·lacions esportives municipals també generen uns comptes d’explotació i una part van cap a la promoció  esportiva; cada any en surten uns 10 milions; és a dir, 40 milions més. Tot plegat són unes xifres molt importants que la ciutat dedica perquè la gent tingui accés a la pràctica esportiva.

S’han de posar les normes per apostar pels grans esdeveniments esportius, però no a qualsevol preu

-Com es mesura la salut esportiva de Barcelona? ¿Estem bé, estem malament, com a ciutat? ¿Assolim el que diu el Pla Estratègic?

-Estem molt bé. Aquest quadrienni hem publicat les enquestes d’hàbits, amb indicadors per veure com evolucionen. També hem creat l’Observatori de l’Esport de Barcelona, que ens ha permès identificar diferents àmbits en els quals les dades s’aniran posant a disposició de tothom de manera periòdica. Aquests indicadors per a nosaltres són interessants, siguin de pràctica,  de formació, com d’impacte de l’esport a la ciutat… I pel que fa a la pràctica en concret, que és un bon índex de salut, en aquests moments tenim un 71% de pràctica de població adulta, una dada que jo valoro com a boníssima comparada amb altres ciutats i països. Ens podem comparar amb el nord d’Europa, i, no cal dir-ho, estem per sobre de la mitjana d’Espanya i d’Europa. I una dada molt bona que vull esmentar és l’augment de la pràctica femenina; aquests quatre anys ha crescut molt, d’una manera accelerada. I pel que fa a la població infantil, la pràctica se situa en el 76% d’activitat física o esportiva a partir de les 5 de la tarda, a més de la classe d’EF; per tant, també és una dada molt bona. 

Dades de Barcelona: 71% de pràctica de població adulta, 76% d’activitat física o esportiva infantil a partir de les 5 de la tarda

-¿Tot això està vinculat al Pla Estratègic de l’Esport de Barcelona, començat en el mandat Trias?…

-El Pla era 2012-2022. Començat en el mandat Trias, sí, però amb visió 2022. Això no és problema, perquè és el resultat d’una participació ciutadana i, per tant, no pots apropiar-t’ho, és de la ciutat. I l’has de respectar. Sí que cal anar adaptant-ne el PAM (Pla d’Actuació Municipal). En acabar el mandat vam fer una anàlisi del que s’havia assolit del Pla i un nou diagnòstic de la ciutat per deixar a punt el PAM dels propers quatre anys.

-Per cert, ¿els Jocs són un llast per a Barcelona, per allò què són insuperables?

-No, a l’inrevés, jo crec que Barcelona ha tingut un abans i un després dels Jocs. En el nostre sector de l’activitat física i l’esport va servir per esperonar moltes coses que haurien arribat igualment, jo soc de les que penso que haurien arribat igualment, perquè no tot va ser per als Jocs. Hi va haver moltes altres variables: els anys 81-82 van aparèixer els primers llicenciats en EF, el 85 les primeres places d’institut i els primers catedràtics… Va haver-hi un esclat d’elements que van acompanyar el somni dels Jocs Olímpics. Per a la ciutat van ser transformadors, i per a l’esport, acceleradors, però sense els Jocs també hi hauríem arribat. Van permetre uns equipaments esportius que gràcies a un bon plantejament no han estat “elefants blancs”, sinó centres esportius de barri, gràcies a una visió a llarg termini dels Jocs: com a gran instal·lació tenim el Sant Jordi, que per sort es manté amb altres tipus d’activitats; està tenint un ús cultural i esportiu molt interessant, que el manté impecable. No es van fer grans construccions que després ens n’haguéssim de penedir. Es va fer la xarxa bàsica del que després aniria creixent. I també va servir molt per posar en valor la pràctica de l’activitat esportiva, per bé que molts ja ho intentàvem feia temps.

-¿Tres reptes/oportunitats de Barcelona?

-Jo vaig deixar tota una mesura de govern amb les bases i els requisits que la ciutat reclami als grans esdeveniments esportius. Crec que hi ha hagut un canvi de paradigma, de visió del que són, i també des del CIO, amb la generació de l’Agenda 20+20. Barcelona i les grans ciutats han de plantejar-se aquests requisits; han de deixar de pagar perquè vingui gent a fer el seu “negoci”; en canvi, sí que ha de fer-ho perquè la gent faci esport. En aquesta qüestió les normes s’han posat molt des de les federacions internacionals i altres estaments, i les ciutats han estat pagant grans festes de l’esport. S’han de posar les normes per apostar pels grans esdeveniments esportius, però no a qualsevol preu. Vam fer un congrés internacional sobre les polítiques esportives de cara al futur a les grans ciutats i una de les grans conclusions va ser aquesta.

Una altra mesura de govern que ja està tota feta és la sostenibilitat mediambiental relacionada amb l’activitat fisicoesportiva. Cal plantejar-se com des de l’educació, des dels grans esdeveniments, des de la mateixa ciutat, l’activitat física i l’esport ha de ser sostenible. Et desesperes quan veus una cursa i tota la brutícia que en queda. Som en un moment de crisi climàtica importantíssima i l’esport hi ha de col·laborar, hem de contribuir a educar. Hem de ser coherents. I l’altre gran repte: l’accés universal a la pràctica esportiva. Sempre he defensat l’esport com un dret. No hi ha d’haver excusa ni discriminació per accedir a la pràctica esportiva. Això reclama compromís, tarificació social de serveis. Aquest és un gran repte i afecta l’esport federat, que ha anat canviant quant a exigències econòmiques; veus que de ser la institucionalització de l’esport per fer-ho possible s’està convertint de vegades en estructures que fan més car l’esport, i això no pot ser.

L’altre dia em deien que pot arribar a costar 1.000 euros l’any que un nen de set anys faci hoquei, perquè s’ha de pagar la fitxa federativa, les assegurances, l’equipatge, les instal·lacions, un monitoratge de qualitat… Ens estem equivocant. Això no és assequible per a tothom. Per tant, ens està fallant alguna cosa del sistema.

-Posicionament personal sobre: Barcelona Pirineus 2030.

-Jo hi he estat treballant, vam estar un any des de l’Ajuntament fent un procés per valorar-ho, amb una comissió no permanent del Ple municipal; hi va haver compareixences, anàlisis, vam elevar un document de més de 150 pàgines i amb unes conclusions, que eren molt clares, i va haver-hi un moment que el mateix CIO les va assumir. Es tracta d’un canvi de paradigma: uns Jocs s’han fer amb ni una sola infraestructura més de les existents o de les que siguin necessàries en el futur, no cal que sigui només una ciutat la que es postuli, sinó que fins i tot pot ser entre països, no s’ha de generar despesa a la ciutat. Per tant, hi ha d’haver projectes de ciutat o territori que els Jocs ajudin a accelerar. Una mica el que va passar el 92.

Sobre Barcelona Pirineus, quan es va proposar inicialment, la ciutat no estava per liderar uns Jocs d’Hivern, hi havia moltes altres prioritats. Ara bé, la comissió sí que ho va considerar per al territori. Els Jocs eren el gran objectiu per als Pirineus. A Barcelona tenim l’objectiu de recuperar el Palau d’Esports com una instal·lació emblemàtica, on podria haver-hi una doble funció, d’esports col·lectius i una planta baixa de gel. Un altre seria la connexió amb tren Barcelona-Puigcerdà, oblidar les 4 hores de trajecte doblant línia Barcelona-Vic, amb una inversió que s’ha de fer tant sí com no, però que els Jocs podrien accelerar. I potenciar habitatge social, si venien els Jocs. Com a ciutat eren els tres punts de partida. Però el territori era el més important, perquè volia i vol desenvolupar-se a partir dels Jocs, i això obliga a tenir un pla de desenvolupament territorial, i ja depèn de la Generalitat. Per tant, la idea és que Barcelona acompanyi, però qui ha de liderar-ho, perquè l’objectiu global i primer és el territori, ha de ser la Generalitat. Que ha agafat el relleu del projecte, s’han anat fent coses i una de les conclusions més importants a què vam arribar: resulta imprescindible la unitat i el consens administratiu de tots els actors, una consideració que per al 2026 no hi era. Ara, el projecte del 2030 s’ha de treballar, s’està fent, l’Ajuntament hi és, s’ha creat un grup per donar-hi empenta. Ara és un bon moment. Amb el consens entre les administracions, i parlo de Barcelona, Catalunya, Espanya, CIO… Cal un alineament entre CSD, COE, CIO. No hem d’oblidar que no ho demana Catalunya, sinó Espanya; per tant, hi insisteixo, cal un consens molt gran. Amb concreció del projecte i consens podrà produir-se retorn cap a la ciutadania, que és el que interessa.

-Més enllà: Barcelona i el conjunt de Catalunya…

-Barcelona sempre ha acomplert el paper de capital de Catalunya. I com a nucli principal de població del país, és un molt bon exemple, amb polítiques esportives exportables a altres grans ciutats. La rèplica amb poblacions més petites és poc factible. Ara, en aquests quatre anys et puc assegurar que hem tingut una relació molt propera amb la Generalitat, la Secretaria General de l’Esport, ens hi hem entès, hem compartit projectes. És fonamental que Barcelona vagi agafada de la mà amb la Secretaria i es comparteixin moltes activitats.

-I ara, a nivell personal, què…

-Jo continuaré vinculada amb el món de l’activitat física i l’esport, perquè és la meva professió i la meva passió. I com a funcionària de l’Ajuntament, allà continuaré.

-¿És difícil, aquesta transició?…

-No diré que sigui fàcil, però l’experiència i la professionalitat ajuden a passar els tràngols. La maduresa et dona elements i eines per gestionar moments complicats.

-Ets col·legiada tardana. Com veus el Col·legi?

-Soc tardana perquè no el necessitava. Des del 1981 era funcionària de l’Ajuntament de Barcelona. Laboralment, formava part d’un col·lectiu, el funcionariat, que professionalment no ho necessitava. Sempre, però, hi he tingut contacte, amb el Col·legi, i coneixia el que feia; però certament, hi va haver una època que va desaparèixer, com si diguéssim, del mapa. Era més invisible. Però des de l’Ajuntament sempre he comptat amb el COPLEFC com una plataforma que representava i representa la gent de la meva professió, tots els llicenciats en EF, i l’he tingut present en totes les plataformes que s’han engegat de participació i aportació d’idees. I aquests darrers anys hi ha hagut una dinamització molt important del COPLEFC i hi he participat i m’he sentit molt privilegiada de poder-ho fer.

-Com veus les relacions Ajuntament-COPLEFC?

-El COPLEFC és un col·legi professional, que a més té unes missions molt clares d’ampliació, de representació i de vetllar per la formació. I l’Ajuntament, en tot el que vulgui plantejar vinculat amb l’activitat física i l’esport, i l’Educació Física, és a dir el món escolar, ha de comptar amb aquesta mena de plataformes. La participació és això. I un dels eixos de treball de la ciutat de Barcelona és la participació. Per tant, cal aprofitar el sector, les idees i els professionals, és una obligació de l’Ajuntament. I trobar interlocutors en forma de col·legi professional ho fa molt més fàcil. Ha de ser, doncs, una relació estreta.

-Et tornarem a trobar a la Comissió d’Esport i Rendiment…

-No sé si en aquesta comissió, però d’alguna manera, ja ho he comentat al president Pere Manuel, pot comptar amb mi per al que calgui.