Irene Pellicer Royo (col. 10073) va entrar en contacte amb l’esport a través de la gimnàstica rítmica, una de les seves passions quan era infant i adolescent. Des d’aquell trampolí va passar a estudiar la carrera de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport i va iniciar un trajecte professional que l’ha portat fins al camp de l’educació emocional i la seva relació amb l’Educació Física. Aquestes matèries s’han convertit en el seu principal àmbit d’investigació junt amb la neurociència. Pellicer és autora de llibres com ara Del cerebro al cuerpo (Editorial Inde) o Educación física emocional (Editorial Inde) i imparteix classe a les universitats Blanquerna o a la Universitat de Barcelona, ensenyant, entre d’altres, com l’Educació Física ens pot ensenyar a regular les nostres emocions.

De quina manera va començar la teva relació amb l’esport i l’activitat física?

El meu vincle amb l’acció motriu neix de la meva activitat extraescolar, la gimnàstica rítmica. Va ser la que va fer que decidís que la meva carrera professional anés per aquest camí.

Durant la teva formació universitària en el camp de les ciències de l’activitat física, ¿aquest era un camp que rebia atenció?

La veritat és que el meu desig des de ben petita era ser gimnasta de la selecció espanyola i després aquest desig es va estendre a formar-ne part com a equip tècnic.Tot i això, durant la carrera vaig tenir el meu conflicte intern: no podia entendre com persones adultes elaboraven un codi de puntuació per a nenes que contenia exercicis contraindicats per a la salut. Això em va portar acabar la carrera sense projecte vital.

Com i quan vas decidir-te a explorar el vincle que l’activitat física podia tenir amb el benestar emocional?

Això va arribar per casualitat. Estava cursant el Postgrau d’Educació Emocional i Benestar de la Universitat de Barcelona per a mi, per tenir recursos per a la gestió de la meva vivència emocional, ja que em vaig adonar que amb mi mateixa viuria tota la vida.

I de sobte vaig descobrir l’autor Rafael Bisquerra, que exposa que “els aprenentatges que es retenen i perduren en el temps són aquells que es vinculen amb una emoció i aquesta es dona amb més facilitat quan els aprenentatges són vivencials”. I aleshores va ser quan vaig dir: l’Educació Física és l’única matèria eminentment vivencial.

En part de la teva investigació, parteixes d’una màxima que potser no és del tot coneguda: si cuides el teu cos estàs millorant també el teu cervell. Sembla que passem del Mens sana, corpore sano al Corpore sano, mens sana. A grans trets, què fa que la primera porti a la segona?

Potser si hem arribat a aquest canvi, crec que és perquè abans mai s’havia investigat o abans la societat de confort no s’havia carregat el corpore sano.

Crec que justament el sedentarisme, el sobrepès, les noves malalties mentals… ens estan fent un gran favor, ja que el fet d’investigar, per què ocorren i què podem fer per solucionar-les ens han posat en el centre. Fernando Gómez Pinilla, neuròleg de l’UCLA, exposa que les malalties mentals actuals són una reacció a la falta d’exercici, perquè el nostre cervell es va formar amb una base de molt més exercici físic.

Al llibre Educación física emocional: de la teoria a la pràctica, vincules l’acció motriu i les emocions. De quina manera funciona aquest vincle i quin grau d’impacte té?

El vincle emoció-acció motriu és indissoluble, ja que les emocions se senten al cos. Des del moment que s’inicia la vivència d’una emoció, el cos comença a reaccionar: augmenta o baixa la freqüència cardíaca i respiratòria, la tensió arterial i muscular, canvia la temperatura corporal, es produeix un alliberament de neurotransmissors o altres…

“El vincle emoció-acció motriu és indissoluble, ja que les emocions se senten al cos”

Què hi diu la neurociència respecte d’aquesta relació?

La neurociència posa de manifest el que Francisco Mora va deixar molt clar: només s’aprèn allò que s’estima. També va exposar que el joc és la disfressa de l’aprenentatge. De fet, la cognició corporitzada no és res nou, però sí que ara se li està donant molta més importància i s’està fent que els aprenentatges passin pel cos i emergeixin propostes tan interessants com les matemàtiques manipulatives.

Com pot contribuir l’Educació Física a una millor consciència de les pròpies emocions i a una millor capacitat de regular-les?

Recentment, la neurocientífica Nazareth Castellanos parlava del vincle entre l’emoció i el cos i posava de manifest que aquest procés de consciència emocional a través de cos s’implementi en les edats més primerenques possible. A més, la regulació només és possible quan hi ha consciència. Si una persona no sap que està enfadada, no hi ha res a regular. I si no s’ha fet un bon etiquetatge de l’emoció que s’està vivint, també és un procés complex. Com es gestiona una emoció que no sé com és?

De quina forma és possible traslladar aquesta capacitat al dia a dia de l’ensenyament de l’Educació Física a instituts i escoles de tot arreu?

Com que les pistes estan absolutament plenes d’emocions, existeixen dues opcions: obviar-les o oferir recursos a l’alumnat per identificar-les i, en segon lloc, ensenyar estratègies per regular-les.

¿Creus que en un futur l’educació física emocional guanyarà presència i rellevància  en el camp de les ciències de l’activitat física i de l’esport?

Crec que el fet que al currículum educatiu hagi aparegut la competència 5, “Adquirir actituds, valors i habilitats socials en la pràctica d’activitat física i esportiva per a la millora de la convivència i la cohesió social”, ho diu tot. Parla directament de l’autoregulació emocional. En el camp de l’esport, ens porten avantatge: ja des de fa temps saben que un jugador/a enfadat/ada o estressat/ada no pot brillar a nivell motriu.

Quin paper pot tenir el Col·legi en la divulgació de l’educació física emocional?

No és la primera vegada que el Col·legi m’obre les seves portes per parlar sobre el tema. De fet, sento que intenta donar visibilitat a tot allò que té sentit.

Per últim, per què consideres que cal estar col·legiat? Quina emoció pot ajudar a desenvolupar formar part d’un col·lectiu com el nostre?

Crec que el Col·legi té el poder i el deure de lluitar a favor de l’acció motriu. A més, gràcies a la inactivitat física i la seva relació amb la salut, la pervivència de les malalties mentals i la relació entre la cognició i l’exercici, tenim davant de nosaltres un gran moment per al nostre col·lectiu.