Per a qualsevol persona és important desenvolupar la intel·ligència no verbal, que és la capacitat per comprendre el comportament no verbal dels altres, ser conscient del propi, adaptar-nos a l’entorn segons els nostres objectius.
El paper del professor en el coneixement i transmissió d’aquests aspectes és fonamental. Haurà de treballar la seva capacitat per saber veure com es comporten els altres, des del moviment més subtil fins a la seva conducta en general. El professional de l’educació ha de saber també conèixer la seva pròpia imatge i tot allò que transmet, per tal de poder assolir els seus objectius didàctics i relacionals.
No sabem com serà l’escola d’aquí cinquanta anys, ni tan sols si existirà com a espai físic tal com l’entenem avui. La figura del docent està passant per una profunda revisió i transformació per adquirir nous rols i noves responsabilitats molt diferents d’aquelles a què estàvem acostumats. Però el que està clar és que la figura del docent és primordial com a referent en l’aportació no només de coneixements, sinó també de valors i habilitats personals.
Per què és necessari educar en comunicació no verbal?
Perquè significa augmentar la capacitat de qualsevol persona i el nivell general de cultura comunicativa d’una societat. Per exemple, desxifrar els missatges no verbals dels altres és imprescindible per comprendre’ls, per empatitzar amb ells, per conèixer les seves intencions. S’ha saber entrenar els alumnes sobre quines són les pautes de conducta per a una relació social o familiar adequades, o la diferència entre allò més formal i allò més informal. És important també donar a conèixer la conducta no verbal d’altres cultures, ja que ens ajudarà a comprendre-les quan viatgem o a integrar els estrangers que acollim. Des de l’escola podem construir els pilars per a una societat més igualitària i integradora.
La intel·ligència no verbal és la base de les nostres habilitats socials, el motor de l’empatia i una eina imprescindible per a la gestió emocional
Podríem mostrar a les noies quins són els gestos que denoten submissió i com reconèixer-los en la seva pròpia conducta; com detectar les actituds que porten a ocupar espais poc visibles i d’una tímida projecció professional; com gestionar les indumentàries que bloquegen físicament i que condicionen emocionalment; com desenvolupar la capacitat per desxifrar temptatives d’abús o els primer símptomes del maltractament; com utilitzar el llenguatge corporal i la veu per transmetre seguretat i lideratge; i un llarguíssim etcètera.
Per a una societat més sana i humana, s’ha d’educar per a la comunicació no violenta des del primer dia i això significa educar també en comunicació no verbal.
Un cop més, l’escola s’ha de posar al dia i liderar una educació capaç de provocar canvis culturals profunds i de voluntat universal. En tots els àmbits, també en l’esportiu.
Comunicació no verbal i esport
La comunicació no verbal té un paper crucial en les diferents relacions que s’estableixen en l’àmbit de l’esport. Entre entrenador-professor i el seu equip, entre companys, entre rivals en la competició, en la relació amb el públic i fins i tot amb un mateix.
Percepció de senyals no verbals
La capacitat d’observació i interpretació de la conducta no verbal de l’alumnat permet als professors detectar estats d’ànim, actituds, relacions personals, lideratge en el grup o possibles situacions conflictives. En l’esport en equip, és clar que compartir codis no verbals fa que l’equip sigui molt més eficaç i estigui més cohesionat.
Tenint en compte que en moltes situacions esportives els interlocutors no poden parlar perquè estan lluny o hi ha molt xivarri, s’han de comunicar mitjançant gestos i moviments que no poden ser ambigus. Han de ser ràpids i precisos en la interpretació. Posem per exemple un entrenador de bàsquet quan va donant instruccions al seu equip des de la banqueta.
Cal descobrir el potencial de comunicació més enllà de la paraula
Els emblemes
Els gestos que anomenem “emblemes” en el camp de l’esport tenen un paper rellevant, probablement més que en altres àmbits (com l’empresarial, per exemple). Són aquests gestos que tenen un significat concret i que tots els membres de la mateixa cultura interpreten clarament. Per exemple, el senyal per indicar temps (fent una T amb les mans), un polze enlaire per aprovar o tota la gamma de gestos insultants que podem veure malauradament en molts escenaris esportius: fer botifarra o ensenyar el dit del mig.
Comunicació no verbal positiva
La comunicació no verbal positiva, tant de professors com d’alumnes o esportistes, permet encomanar energia, optimisme, confiança i seguretat. Per tant, cal posar atenció a allò que transmetem amb el propi cos i fer-ho conscientment. El somriure i la mirada són dues vies de connexió fonamentals. I el contacte físic ens permet animar, felicitar, consolar… Però aquests no són els únics: la proximitat física, la gesticulació, l’obertura del cos poden afavorir la confiança i la proximitat emocional o tot el contrari.
Esportista i públic
En relació amb el públic, la comunicació no verbal és tot un univers que cal estudiar a fons. L’esportista des del seu terreny es relaciona també amb les grades i, del que faci, de com es mogui, en deriva una imatge. Si hi ha mitjans de comunicació, captaran qualsevol gest –positiu o negatiu–, que després es reproduirà inevitablement pel ciberespai.
El “feedback facial”
Encara hi ha una altra cosa que hem de transmetre als joves: la possibilitat de dominar el seu estat d’ànim, la seva fortalesa i el seu esperit vencedor a través del control del llenguatge corporal. Si jo controlo la posició del cos, l’expressió del rostre, el to de la veu, puc incidir de manera directa en la meva actitud i el meu estat d’ànim. Si estic decebuda i m’abandono al desànim i deixo que el cos perdi l’energia, m’aclofo en una butaca o arrossego els peus en caminar, estic alimentant el meu desànim. Si m’obligo, en canvi, a caminar dreta, obrir el pit i tenir un to de veu ferm i alegre, estic potenciant una actitud positiva. Això que tots hem experimentat més d’una vegada, s’explica per la teoria del “feedback facial” (Silvan Tomkins, 1962), que diu que les expressions del rostre no només reflecteixen unes emocions, sinó que també les potencien.
En aquest sentit, com podem veure, la pràctica de l’esport és fonamental en la salut física i mental de qualsevol persona. És una manera d’enfortir la intel·ligència emocional i social de nens i joves. I és una habilitat que els professors d’Educació Física poden entrenar cada dia en ells mateixos i en el seu alumnat.
* * *
Teresa Baró és… conferenciant, consultora en comunicació professional, directora de Verbal No Verbal i escriptora. Ha participat en el Curs de preparació per a les oposicions organitzat pel COPLEFC. Més informació: www.teresabaro.com.