Alícia Martínez Jiménez (col. 69475) té 68 anys, però ocupa el temps fent dues activitats que no són gaire habituals en les persones de la seva edat. La primera, córrer maratons; des del 2012 n’ha fet 21. La segona, cursar estudis universitaris; l’estiu passat va acabar el Grau en CAFiE i ara estudia un Màster en Nutrició Esportiva a la Universitat de Burgos. Però això no és tot, és clar. Martínez també fa de voluntària a la Fundació Esportsalus. Parlem amb ella sobre la seva relació amb l’esport i sobre el secrets per mantenir l’energia i les ganes de fer coses a qualsevol edat.

 

Com va començar la teva relació amb l’esport?

A la meva època d’estudiant a l’institut. Vaig començar a jugar a l’equip d’handbol i a la universitat hi vaig continuar. Posteriorment, quan vaig començar a treballar, vaig abandonar l’esport en equip però sempre he seguit fent-ne pel meu compte. Mai hi he perdut el contacte perquè en gaudeixo molt. Les curses les vaig començar a fer el 2009, sobretot curses populars de 10 quilòmetres o alguna mitja marató. Però sempre havia tingut el somni de fer una marató sencera. Quasi sense adonar-me’n em vaig veure ficada en una l’abril del 2012. Encara vaig molt al gimnàs, però l’esport més regular que faig és córrer.

Com vas descobrir que t’agradava aquesta disciplina?

Formo part d’un club esportiu, el Metropolitan. Allà hi havia un grup que sortia a córrer i m’hi vaig apuntar. M’agrada molt córrer sola, em dona sensació de llibertat… és com millor penso i més em relaxo. La meva primera marató va ser una bomba. Va ser a París i hi anava lesionada. És una competició amb tu mateixa: el fet d’haver superat el que en un moment vaig veure com un obstacle molt gran em va donar molta confiança. La marató és molt llarga i tots els dies són diferents i t’hi has d’acostumar. Ara ja ho sé perquè n’he fet moltes.

Quantes?

En porto 21. La majoria les faig fora d’Espanya. En general, les faig amb un amic i per nosaltres no només és el fet de córrer, sinó fer una mica de turisme i viure l’ambient de la ciutat on vas. Això m’atreu una passada. Havent començat a córrer fa deu anys mai he anat al límit, però les he gaudit molt. M’han aportat moltes coses bones no només a nivell esportiu, sinó també personal. El dia que sigui no en podré fer més, però mentre pugui, les seguiré fent adequades a les meves possibilitats.

En el moment de decidir-te a fer-ne una tenies una edat molt poc habitual per començar.

Doncs mira, estava a punt de fer 58 anys.

Mai vas sentir que no en series capaç?

No. Els dubtes m’han aparegut aquest any que en tinc 68, perquè vaig tenir un accident i he tingut problemes físics. Haver superat en algunes maratons moments complicats i haver-les pogut acabar-les totes… Sents molta satisfacció quan hi ets. Quan et veuen gran t’animen molt i et diuen pel teu nom, que el portes al dorsal. És molt bonic viure’n l’ambient.

“Com més ens conscienciem dels beneficis de la nutrició, més problemes de salut ens evitarà”

Quines han estat les claus per haver arribat a la teva edat en tan bona forma física?

Doncs segurament que no he abandonat mai l’esport, sense ser-ne mai una fanàtica. A l’empresa on vaig treballar durant disset anys viatjava molt. I sempre portava les meves sabatilles esportives. Quan acabàvem les reunions, me les posava i sortia a córrer: soc un cul inquiet. Per altra banda, he tingut la immensa sort que mai he tingut cap malaltia.

Que no t’agradi estar quieta també té molt a veure amb el fet de decidir-te a estudiar el grau en CAFiE quan estaves a punt de jubilar-te?

Sí, també m’agrada molt estudiar. Quan em faltaven dos o tres anys per a jubilar-me vaig començar a pensar que una carrera relacionada amb l’esport m’agradaria molt. Vaig tenir la sort de trobar una opció online, així que em vaig matricular al grau. He fet la carrera i m’ha agradat molt. Crec que també va ser perquè vaig treure moltes coses que a mi em podien aportar a nivell personal.

Ha canviat la teva forma de relacionar-te o veure l’esport haver fet el grau?

Jo diria que sí. El meu objectiu era aprendre al màxim i poder aplicar-m’ho a mi mateixa. Per exemple, correlacionava coses de moltes assignatures amb coses que veia a la Fundació Esportsalus, on faig de voluntària. Durant una època vam treballar amb un grup de gent gran i jo pensava que seria fantàstic explicar-los que no es tracta de moure el cos perquè sí, sinó que això els aporta una sèrie de beneficis. Això em feia tenir una visió que no només era per a mi, sinó que podia extrapolar a altres persones. En el tema de la nutrició també soc una convençuda absoluta: quan treballava com a química feia una xerrada als arquitectes que es deia “teràpia preventiva i curativa del formigó”. Els parlava d’additius per fabricar-lo i evitar que després tingués problemes. Amb la nutrició passa el mateix. Com més ens conscienciem dels seus beneficis, més problemes de salut ens evitarà.

I en el cas de les maratons? També ha canviat la teva forma d’afrontar-les?

El meu TFG estava relacionat amb la disfuncionalitat del sistema immunitari que es genera quan fas una marató. Jo tractava de veure quines estratègies podies posar en marxa, si bé no per evitar aquest efecte, que potser és impossible, sí per minimitzar-lo. Per tant, sí que ha canviat molt la meva forma de mirar l’esport.

Ens han posat al cap que quan tens certa edat estàs en via morta. I no és així. Cal alliberar-se dels condicionants que ens posa la societat.

Com vas descobrir la Fundació Esportsalus i què és el que et va fer decidir per fer-hi de voluntària?

Intermón Oxfam organitza una caminada solidària de 100 quilòmetres per recaptar fons. T’ho passes genial, no t’ho pots imaginar: surts d’Olot i arribes fins a Sant Feliu de Guíxols i tens 30 hores per acabar-la. En una d’aquestes, un amic meu que hi participava em va donar un parell de contactes de projectes del món social. I un dels quals va ser la Mariona Corbella, la directora de la Fundació. Ella em va explicar el projecte i em va encantar. És curiós, perquè venint de 46 anys de fer una feina de la qual he gaudit molt, no volia ni jubilar-me, i porto allà tres anys i sembla faci mitja vida que hi sigui. Em dona una satisfacció bestial poder-hi aportar alguna cosa.

Què diries a les persones d’edat avançada que no s’atreveixen  fer esport perquè senten que el seu moment ha passat?

Crec que el més difícil per a una persona gran que mai ha practicat esport és autoconvèncer-se que pot fer-ho. En realitat és igual l’edat que tinguis, allò més important són les ganes. El que han d’assumir i acceptar és que l’activitat física els reportarà molts beneficis. Jo soc una convençuda absoluta de la socialització, per exemple. En una ciutat com Barcelona et pots sentir sola i a la gent gran el fet de fer una activitat física li aporta des del punt de vista emocional i de socialització moltes coses. L’únic que han de tenir en compte és anar a un lloc on els orientin bé sobre quin tipus d’activitat física poden fer. No pots tenir 65 anys i posar-te a fer esport com si en tinguessis 15. Has d’adequar l’activitat física a la teva condició.

També és molt important tenir en compte que activitat física no és només anar a un gimnàs, que es pot fer a tot arreu. Coses com aixecar-se a buscar el comandament de la televisió o pujar i baixar escales també ho són. Les barreres ens les posem nosaltres mateixos. Ens han posat al cap que quan tens certa edat estàs en via morta. I no és així. Cal alliberar-se dels condicionants que ens posa la societat.

 

 

Entrevista per Adrià Puértolas Pérez, periodista i editor del blog Docusport.cat.