“L’esport és l’idioma internacional”

Laureà Fanega Macías (col. 58817) va canviar l’Hospitalet de Llobregat per Johannesburg (Sud-àfrica) l’any 2022. D’estar al capdavant dels serveis d’Esports i Joventut de la ciutat metropolitana, va passar a representar els interessos del Govern de la Generalitat a l’Àfrica meridional, 8.000 quilòmetres més enllà. El canvi ha suposat un repte professional i personal, però també l’obertura a “un procés d’aprenentatge infinit i divers”, enmig de dos països complexos –com ho són Sud-àfrica i Moçambic–, però amb “una riquesa cultural que és espectacular”. Parlem amb ell de la seva tasca en l’actualitat, del poder transformador de l’esport, de la gestió pública al segle XXI i de rugbi.

El 2022 vas iniciar una etapa professional nova com a delegat del Govern a l’Àfrica meridional, instal·lat a Johannesburg. En termes generals, en què consisteix la teva tasca al país?

Com a tasques principals hi ha defensar els interessos de Catalunya, dins dels nostres marcs competencials. Per una part, ajudem empreses catalanes amb interès a invertir a la zona, en el seu aterratge als països. També ajudem en els intercanvis culturals de la gran quantitat d’entitats catalanes interessades a participar en festivals, certàmens, etc., existents a l’Àfrica meridional. Intentem posar en contacte universitats dels països on treballem amb universitats catalanes per fomentar el tan necessari intercanvi de coneixement. Altres matèries com el turisme, i és clar, l’esport, són prioritàries per a nosaltres. Sempre hem de tenir en compte que tots el projectes que fem són de doble direcció: és a dir, de Catalunya cap a Àfrica meridional, però també a la inversa.

Una altra gran tasca que fem és mantenir relacions, tant amb governs com organitzacions multilaterals i internacionals, per desenvolupar projectes conjunts. En alguns dels nostres països, aquests projectes tenen un impacte molt alt a la zona on es duen a terme.

Què t’aporta desenvolupar la teva tasca professional en un entorn geogràfic tan diferent?

La decisió de participar en un concurs públic com aquest va ser una decisió familiar. Tothom parla de com d’important és sortir de la zona de confort, i nosaltres vam decidir marxar a 8.000 km de la nostra zona de confort. Sempre m’havia interessat la geopolítica, per una banda, i per una altra, sempre he tingut una gran afició pel rugbi i pels països on es practica. Sud-àfrica és un país amb un context polític i cultural apassionant, i a més a més actualment és el millor país en rugbi.

Durant el temps que porto com a delegat, el procés d’aprenentatge és continu i divers. Un projecte com aquest, amb la responsabilitat que comporta, i començant-lo des de zero, implica que has de tenir la ment molt oberta i no tenir por del que pugui passar. La satisfacció d’anar a dormir cada dia amb aprenentatges nous i intensos fa que sigui, de moment, una experiència molt satisfactòria. Crec que qualsevol feina t’ha d’aportar satisfacció personal, i també que tu aportes a la feina. Si un d’aquests dos elements falla, potser toca plantejar-se un canvi. Sincerament, crec que aquesta oportunitat m’aporta moltíssim, tant des del punt de vista professional com el personal, i crec sincerament que també m’ajuda a ser un millor professional.

Què t’ha sorprès més de la vida al continent africà?

Parlar de la vida al continent africà és com parlar de la vida al continent europeu, o americà. Cada territori és diferent, cada entorn és diferent, i no es poden generalitzar, de cap manera, les condicions de vida. Als països on més treballo, Sud-àfrica i Moçambic, les condicions són totalment diferents. Són països fronterers, però completament diferents. Per una banda, Sud-àfrica és una de les economies més potents del continent, però a la vegada és el país amb més desigualtats, segons l’últim informe d’OXFAM. Moçambic, per la seva part, és un dels països més pobres del planeta, però amb una forta voluntat de sortir d’aquest rànquing.

Cada país té els seus problemes, i les seves virtuts, exactament igual que a tot el planeta. És cert que el xoc cultural pot ser intens, si no vens predisposat a deixar a casa els estereotips que tenim a Europa. Els hàbits, els costums, les tradicions, la manera de ser i de fer… són molt diferents de les occidentals, però amb mentalitat oberta pots arribar a gaudir-ne molt. La riquesa cultural és espectacular. Per exemple, Sud-àfrica té onze llengües oficials, i això mai ha estat cap problema.

“El xoc cultural pot ser intens, si no vens predisposat a deixar a casa els estereotips que tenim a Europa”

Tot i que la teva posició no està especialment enfocada a l’àmbit, com has vist la relació amb l’esport en els entorns en què t’has estat movent arreu del continent?

Una de les claus que permet obrir més portes sempre és l’esport. En el meu cas, venint del món del rugbi, em permet arribar a llocs que seria molt més difícil d’arribar en un país com Sud-àfrica. L’esport desenvolupa un paper vital en la lluita per la cohesió social, per la integració racial, i per la igualtat de gènere. Crec sincerament que, igual que a Europa, l’esport té un paper de vàlvula social que mai té la rellevància que es mereix. Sempre em pregunto què passaria si no hi hagués esport, i la resposta és la mateixa a l’Àfrica, a Europa o a qualsevol part del planeta: hi hauria el caos.

En el cas de Sud-àfrica, per exemple, és espectacular veure el que aquí serien l’equivalent als Jocs Escolars, amb nens de totes les races jugant junts, rient junts i gaudint junts. El menys important és si la pilota o el camp són reglamentaris… l’important és jugar. En països com Moçambic, per exemple, l’esport té un paper destacable en la igualtat de gènere i és una eina més per evitar discriminacions de qualsevol tipus. Gràcies a l’esport, per exemple, es poden treballar polítiques per millorar les condicions de vida de les nenes.

“L’esport té el poder de transformar el món. Té el poder d’inspirar, d’unir la gent com poques altres coses”. Utilitzes aquesta citació de Nelson Mandela per introduir la teva tesi doctoral. De quina manera l’esport ens pot transformar al món contemporani? Encara manté aquest poder?

Aquesta frase la vaig utilitzar com a introducció de la meva tesi doctoral molt abans que se m’acudís que podria acabar treballant a Sud-àfrica. I si la fes ara, la tornaria a col·locar a la primera plana. Estic convençut que l’esport és l’idioma internacional. Pots no parlar cap llengua nativa del territori on ets, però pots començar a jugar amb ells a l’esport que vulguis. I en gaudiràs, i riuràs…. L’esport, si manté el seu esperit original, i no pretén ser un producte exclusivament mercantilista, té la força de fer entendre la gent de diferents cultures. No hi ha cap cultura, ni cap civilització que no jugui, que no practiqui algun tipus d’activitat física o esportiva. Crec que és la millor eina diplomàtica. Un bon exemple és mirar la història, i veure com estan documentades, les aturades a la guerra entre els boers i els britànics a Sud-àfrica, al segle XIX, per… jugar partits de rugbi!

“L’esport desenvolupa un paper vital en la lluita per la cohesió social, per la integració racial i per la igualtat de gènere”

Vas de dedicar una part molt important de la teva trajectòria als serveis esportius de la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat. Quin va ser l’aprenentatge més important d’aquella etapa en relació amb la gestió d’aquests equipaments?

Durant 14 anys justos vaig ser el cap del Servei d’Esports i Joventut de l’Ajuntament de l’Hospitalet. Abans havia treballat també als ajuntaments del Prat, de Viladecans i de Corbera de Llobregat. Tota aquesta trajectòria es podria definir dient que cada dia era un aprenentatge nou. Cada dia havies d’afrontar situacions noves i problemàtiques noves. La societat canvia, els hàbits canvien, i els requeriments de les persones que formen part d’aquesta societat, també canvien. El que avui és útil, demà potser no ho és. La llarga etapa a l’Hospitalet va ser espectacular. Vam aconseguir mantenir la ciutat com a referent de gestió esportiva pública a nivell estatal. Ja ho havia estat abans de la meva arribada, i vam aconseguir seguir sent referents.

Com podem mesurar la qualitat dels serveis esportius municipals? Quins són els indicadors més importants en aquest sentit?

Hi ha infinitat de teoria que parla sobre la qualitat dels serveis, també n’hi ha d’abundant que parla sobre la qualitat dels serveis públics, i menys que parla sobre la qualitat dels serveis esportius públics o municipals. Podem fer tota una bateria d’indicadors que conformarien diferents quadres de comandament, que poden ser extremadament complexos. Però el que realment importa és la qualitat humana de les persones que estan a primera línia dels serveis esportius municipals. Qualsevol ajuntament que presta serveis esportius a la ciutadania, fa la funció de ser una fàbrica de felicitat pública. I per a això, les persones són la clau. Òbviament, les instal·lacions també tenen el seu paper, conjuntament amb la qualitat de l’equipament, però són els professionals els que fan que aquesta fàbrica de felicitat municipal sigui efectiva o no.

Què és el que et sembla més interessant de la gestió pública?

Si treballes en gestió pública, és perquè t’agrada el servei públic. Igual que no pots ser metge si et mareja veure sang, no pots treballar en el sector públic si no tens clar que el fas és prestar serveis públics. Un ajuntament, o qualsevol Administració pública, és com un supermercat de serveis.

Crec que treballar en gestió pública et permet conèixer la interrelació que hi ha entre els diferents departaments, i per tant, d’aprendre de tots i cadascun. Mai ningú t’explica a la Facultat què és un contracte públic, ni com t’has de relacionar amb els diferents òrgans de govern de les administracions. Treballar a la gestió pública t’obliga a estar en un procés d’actualització i formació permanent, no només de la teva matèria, sinó de qualsevol que afecti la pròpia Administració: has de tenir coneixement de gestió esportiva, de polítiques socials, de salut pública, de legislació, d’urbanisme, de manteniment d’instal·lacions esportives…. És, contràriament al que molta gent pot pensar, un lloc on no pots acomodar-te; i això, per a mi, és un estímul immens.

“Treballar a la gestió pública t’obliga a estar en un permanent procés d’actualització i formació”

Quin és l’estat de l’Administració actualment? Està adaptada al funcionament de la resta i al dia a tots els nivells (tecnològics, eficiència, etc.)?

L’Administració pública sempre ha estat i crec que serà reactiva; mai és proactiva. Això vol dir que reacciona davant dels requeriments de la societat. El paper de l’Administració pública és extremadament complicat, ja que ha de donar serveis a tothom en igualtat de condicions. I aquesta màxima és impossible que sigui percebuda igual per tothom. No tothom té els mateixos interessos ni necessitats, i això fa difícil que es pugui adaptar. Es basa en la igualtat i en l’equitat per tothom; i està inspirada en una legislació que impera, i que no pots obviar. Aquest fet no sempre és ben entès en una societat que pot comprar qualsevol cosa a través d’una plataforma i ho pot tenir el mateix dia.

Estem en un moment important respecte dels reptes que afrontem. El canvi generacional del personal, l’adaptació a les noves tecnologies, l’entorn virtual… No podem garantir serveis immediats, transparents, de qualitat, igualitaris… El còctel és molt complicat, perquè els procediments són vitals per complir els criteris legals. Potser el treball interessant està a reduir aquests terminis, cosa que moltes administracions ja estan intentant fer.

Afortunadament, el canvi cap a l’entorn virtual ja l’ha fet quasi tota l’Administració, però encara falta camí per fer. Un dels grans reptes és l’accés a la funció pública, que encara es basa en mètodes memorístics i que no té en compte altres aspectes que fa temps són prioritaris en els processos de selecció del sector privat. Però de moment és la manera de garantir que sigui un procés transparent i equitatiu. Ja hi ha molts autors i investigadors que d’acord amb associacions de gestió pública advoquen per un canvi de model. Tot arribarà

I en el cas de l’Administració esportiva? Quins són els reptes pendents de cara al futur?

L’Administració pública esportiva és la que sustenta el nostre model esportiu de país. És el propietari de la majoria d’instal·lacions esportives, és el que dona servei a ciutadans i clubs, és la que aguanta el model d’associacionisme tan característic a Catalunya.

El futur crec que serà clar. La lluita contra el sedentarisme i els hàbits no saludables. L’adaptació del canvi de tendència de pràctica fisicoesportiva, en què ja no sempre és necessari una instal·lació esportiva. La gestió de l’espai urbà com a instal·lació esportiva. Ajudar el sector associatiu a fer front a aquesta nova etapa i evitar que desaparegui. Abordar el foment de polítiques de gènere, per afavorir que la dona pugui accedir a la pràctica fisicoesportiva en igualtat de condicions. Els joves i el sedentarisme. Les noves modalitats esportives, tendències… Crec que són mols reptes, tots molt interessants d’abordar. El futur crec que no el podem predir, però sí que hem de tenir la capacitat de ser resilients. En el rugbi es diu que reaccionar és arribar tard, i que, per tant, t’has d’anticipar. No sempre és fàcil, la veritat.

Quina relació creus que entitats com el COPLEFC haurien de tenir amb les administracions dedicades a gestionar l’àmbit esportiu i com poden ajudar des de la perspectiva col·legial en aquesta gestió?

Crec que el COPLEFC també té reptes per davant molt importants. En primer lloc, fins al moment, aquells que treballem en la gestió esportiva pública no necessitem estar col·legiats. Crec que és un aspecte que cal tenir en compte i buscar la manera de trobar l’encaix del COPLEFC en l’àmbit de l’Administració. També haurà d’afrontar ja la real sortida al mercat laboral dels estudiants en els graus de Gestió Esportiva. Si el COPLEFC no els acull, es podria donar la paradoxa que aparegués un Col·legi de Gestors Esportius.

L’altre repte, que ja està treballant de manera molt encertada, és la dignificació de la professió i la lluita contra l’intrusisme. En un món virtual, on apareixen conceptes com influencers que diuen que són entrenadors, sense ser-ho, o plataformes on qualsevol pot oferir els seus serveis esportius sense acreditar la seva formació, aquesta tasca pot ser titànica. ¿Algú s’imagina una plataforma virtual on qualsevol es pogués promocionar-se com a metge, sense tenir els estudis adients? Doncs això encara ho tenim a la nostra professió.