Al món de l’esport de competició, cada any no es guanya un títol de lliga. Per tant, des del Col·legi felicitem Jordi Abella Redondo (col. 9752) i li demanem sobre l’experiència viscuda, ara que ja n’està vivint una altra, en aquest a la Championship (la inferior a la Premier) del futbol britànic, amb el Watford Football Club.
Ens acostem a una experiència diferent, als confins de l’Europa de l’Est, on també hi ha necessitat de preparació física al futbol. Ens acostem al cas de Jordi Abella, que hi va ser durant el darrer trimestre del 2020.
Explica’ns la teva experiència georgiana. Com es va donar el cas que entressis en contacte amb ells?
Doncs tot va venir per l’entrenador amb qui he treballat allà, Xisco Muñoz, que un diumenge d’agost al migdia em va contactar per anar cap allà…, i als quatre dies, quatre dies, un dijous, ja érem entrenant-hi. Vam coincidir, ell com a segon entrenador i jo com a preparador físic la temporada 2016-17 al Gimnàstic de Tarragona (amb Juan Merino d’entrenador) i des de llavors manteníem contacte i en alguna altra ocasió ja havíem parlat d’afrontar algun repte d’aquest tipus, però fins a poder anar a Tbilisi a entrenar al Dinamo no havien fructificat els intents.
Anar al Dinamo de Tbilisi era un motiu per créixer a tots els nivells
Els reptes i les oportunitats que t’oferia aquesta oferta…
Personalment i, en especial, professionalment m’agrada molt l’àmbit de la gestió, molt l’educació (en què també treballo tant en cicles formatius d’ensenyament d’esports com a l’àmbit universitari a l’EUSES Amposta), però on em sento realitzat és a l’àmbit de l’entrenament i/o la preparació física. Quan vaig rebre l’oferta de poder treballar una altra vegada com a preparador físic d’un equip professional de futbol no vaig dubtar-ho ni un segon… i a més a més, era la primera vegada que havia de marxar a l’estranger, i això ara mateix era un motiu més per poder créixer a tots els nivells.
Però l’oferta com us arriba?…
L’entrenador ja coneixia el club, ja que ell l’any abans ja hi va guanyar la lliga i això et dona certa tranquil·litat, ja que no anàvem a un club desconegut, almenys per a ell, encara que sí per a mi. També el fet de poder jugar la fase prèvia de la UEFA Europa League era un altre al·licient interessant i, per últim, anar a lluitar per guanyar la lliga, fet que vam poder aconseguir entre tots plegats, jugadors, cos tècnic i staff, a més de tots els estaments del club.
La recompensa va ser guanyar l’Erovnuli Liga
Quant ha durat?
Han estat tres mesos i mig, al final… La lliga havia d’acabar el 29 de novembre però es van cancel·lar diversos partits per motius de la COVID-19 i això va fer que fins al 13 de desembre no poguéssim tornar cap a casa. Ha estat un temps de molt d’aprenentatge i incertesa a causa de la maleïda pandèmia, amb constants canvis al calendari de competicions, ajornaments, canvis de data a ultimíssima hora…, un fet que et fa trontollar els plannings setmanals d’entrenament a curt i mitjà termini… Però no deixa de ser un gran aprenentatge per al futur, de ben segur. A més, tot això queda en no res si al final la recompensa és poder guanyar la lliga de Geòrgia, l’Erovnuli Liga, que en diuen. Guanyar quelcom ja és molt difícil, però poder guanyar una lliga de moment junt amb les dues copes Catalunya que vaig guanyar amb el Nàstic de Tarragona són el meu palmarès professional. Estic molt content i li voldria dedicar especialment a la família, a la Sole i al Manel, la meva dona i el meu fill, que són qui pateixen a l’ombra la nostra professió. Des de fora tot és molt bonic, al futbol, però un cop dintre toca treballar molt i molt dur per poder aconseguir alguna fita.
Més concretament, què hi has fet?
Doncs hi he treballat com a fitness coach o preparador físic del primer equip. Allà, a més a més de treballar sobre el camp amb les sessions d’entrenament del nostre equip de futbol, també hi ha sessions de treball de força amb els joves jugadors del segon equip del Dinamo que crèiem que podien fer el salt al primer equip de cara a la propera temporada; també controlar els dispositius GPS, etc. Estava sol com a preparador físic i de seguida amb la idea de generar i compartir coneixement vam involucrar-hi un altre preparador físic que hi havia al club, al segon equip, i així ja érem dues persones per poder treballar amb més qualitat amb el grup. Després vaig saber que ell era l’únic que hi havia al club per al segon equip, l’U19 i l’U16… però junt amb ell vam fer una molt bona feina plegats i hi estic molt agraït.
Com hi has viscut?
Doncs vivia a la ciutat esportiva del Dinamo… Cal dir que és el club més important de Geòrgia i vam optar per quedar-nos a viure a la mateixa ciutat esportiva. Allà també es fan les concentracions quan l’equip té partits a prop de Tbilisi o juguem al nostre estadi, un camp increïble amb capacitat per a 55.000 persones… El Barça i el Sevilla van jugar-hi la Supercopa d’Europa l’any 2015.
Vivia a la ciutat esportiva del Dinamo
Explica’ns alguna cosa de la ciutat. Per a nosaltres, des de Catalunya, sembla realment exòtic…
Tbilisi és una ciutat de contrastos… Fa dotze anys, aproximadament, van sortir d’una guerra i això encara es nota i es veu a la ciutat. No té res a envejar a qualsevol ciutat centreeuropea o europea de gran nivell. Té un milió i mig de persones, és enorme i de nit és espectacularment preciosa. La seva gent és molt, molt entregada i passional, treballadora a més no poder i molt acollidors. M’he sentit molt a gust i tranquil aquest temps allà i sobretot diria que el millor és que em sentia com a casa (només em faltava la família).
Quin és el nivell d’activitat física en aquell país?
Doncs és un tema que m’ha sorprès no sé si per bé o malament… No trobava gent corrent pels carrers ni pels parcs com aquí…, però sí que la gent va als gimnasos, igual que a casa nostra, però diria que no hi ha arribat tant l’activitat física a l’aire lliure com estem acostumats potser a viure i veure més a Catalunya. També em va sorprendre molt que allà no hi ha cap universitat per poder estudiar CAFiE i s’ha d’anar a Kíev (Ucraïna) o bé a altres països… D’aquí que al club només hi hagi un preparador físic per a tota l’Acadèmia. Crec que el nivell d’activitat física que tenim a casa nostra encara no és comparable amb el que tenen allà… Possiblement hi arribaran ben aviat, ja que estan creixent com a país molt ràpid i bé, després dels anys difícils que van passar fa una dècada aproximadament…
Em va sorprendre que no hi hagi cap universitat per poder estudiar CAFiE
Alguna anècdota: en què parlàveu, com va anar el fred?… ¿Hi haurà segona temporada?
Molta gent ens preguntava pel fred… però fora de les darreres tres setmanes (de desembre) el temps va ser increïble! No vaig passar el fred que creia que passaria. I el millor, la seva gent i el seu menjar: kinkhalis, kebabish, khachapuri…, molt bona gastronomia, diferent de la nostra però tots els vegetals allà tenen un gust increïble… Allà el dia a dia és molt, molt més econòmic que no pas aquí en totes les despeses quotidianes (pa, beguda, llum, aigua…).
¿Hi recomanaries la visita?
Tbilisi és un lloc per anar-hi i conèixer-lo com a mínim un cop a la vida… M’ha sorprès molt i per bé. El recomano al cent per cent.