La professora d’Educació Física i entrenadora de gimnàstica rítmica Lara Barbancho (col. 62953) va canviar d’escenari l’estiu del 2022. Després de dedicar-se a la docència secundària, universitària (entre d’altres a l’EUSES Terres de l’Ebre i al Tecnocampus) i a ser entrenadora i jutgessa nacional de gimnàstica rítmica, va rebre una oferta per iniciar una nova aventura professional als Estats Units. I després d’una primera experiència, s’hi va acabar establint el 2023. Aquest és, doncs, el segon curs en què exerceix com a professora d’Educació Física en un institut de secundària de Nova Jersey. En aquest article ens parla de l’ensenyament de la matèria en el context del país, del sistema educatiu nord-americà  i de les diferències amb el que passa a Catalunya.

Amb els dos peus a Washington DC

Estic immersa en el meu segon curs exercint la docència de l’Educació Física als Estats Units, i més concretament a Washington DC. Aquest país és tan immensament gran i divers que és impossible generalitzar i parlar d’un sistema educatiu concret; les diferències es veuen multiplicades depenent de l’Estat, de si parlem de zones rurals o urbanes, o si són escoles privades, públiques o charters schools.

Ensenyament públic versus privat

Crec que la diferència entre les escoles públiques i privades no dóna peu a error, tot i que respecte al cost, a les escoles privades poden arribar a ser  estratosfèriques. Les charter schools es consideren privades però es regeixen per normes pròpies i es financen amb fons públics o privats. La importància i grans diferències entre centres educatius és un tema tan important que moltes famílies joves (que s’ho poden permetre) decideixen el seu lloc de residència en funció de l’oferta educativa. Però recapitulem una mica per explicar breument d’on vinc i en què em baso per comparar la situació educativa als Estats Units amb la que tenim a Catalunya, amb referència  a l’Educació Física.

Passant per l’experiència de la gimnàstica rítmica

A finals de l’estiu del 2022 vaig rebre una oferta com a entrenadora de gimnàstica rítmica  a New Jersey (molt a prop de la ciutat de New York). La pràctica  de la gimnàstica rítmica  és encara molt minoritaria i no té res a veure amb la gimnàstica artística, en què els Estats Units són una potencia mundial. Així que vaig decidir agafar la maleta i anar-hi durant tres mesos, per experimentar com l’esport de la meva vida creixia en aquest país i tenir l’oportunitat de viure una nova experiència formant part d’un dels equips USA Gymnastic Teams, i després decidir si optar o no a un visat de treball. He de dir que (per moltes circumstàncies) la mobilitat professional a Catalunya i m’atreviria a dir que a Europa no té res a veure amb la de la població americana, on encara em sobta com la gent deixa i busca feines sense cap mena de recança. A part de poder permetre’m viure  una temporada gaudint de la gimnàstica rítmica, vaig quedar molt sorpresa per la quantitat d’oferta laboral que hi ha sobretot dirigida a professionals qualificats.

Camí d’anada i tornada

Però amb el problema del visat, que no s’aconsegueix tan fàcilment, em vaig reincorporar a la meva plaça a l’Institut Martí i Franquès de Tarragona, però  vaig superant  entrebancs, com ara les equivalències dels títols, la paperassa inacabable i esgotadora del visat i aconseguir demostrar tots els requisits per a obtenir la credencial del Districte de Columbia per exercir a les escoles del govern. I tot això superat, vaig aterrar a Washington DC a finals d’agost del 2023 i vaig aconseguir una plaça com a professora  d’Educació Física  de middle school, la nostra ESO, a Cardozo Educational Campus, centre que pertany al DCPS (Escoles públiques del Districte de Columbia).

El sistema americà

Com us he dit el meu centre és un dels molts que pertanyen a  DCPS, que gestiona una quantitat gran de centres educatius, des de el que nosaltres coneixem com a parvulari fins a batxillerat. Són centres públics, tots a la ciutat de Washington DC. Tots els centres segueixen un mateix marc horari, i tota la logística en quant a sortides, formacions, dies no lectius o qualsevol decisió és comuna  a tots  el centres i presa per l’oficina central. Els professionals de DCPS som considerats treballadors i treballadores del govern i això implica una sèrie de beneficis, que augmenten si ets resident a la capital, fet que no tothom segueix; cal recordar que a Washington DC hi ha moltíssims professionals que viuen als estats limítrofs de Maryland o Virginia.

Un altre aspecte comú a tots els centres és el sistema avaluatiu a la que es veuen sotmesos tots els treballadors: docents, personal administratiu, equip directiu o qualsevol altre  contractat pel DCPS. És l’anomenat IMPACT. Per a mi, el que podria ser un mecanisme de control o millora dels professionals cau en la injustícia de la  individualització, massa determinant en certs casos. Durant dos cops l’any som observats, es passen enquestes de valoració a l´alumnat i presentem uns qüestionaris per demostrar la implicació al centre molt més enllà de la docència a l’aula. El que passa és que ni en un mateix centre tothom té el mateix observador i ni tan sols és gent experta en la nostra matèria.

Ser valorat com no  recomanable o com a molt recomanable, pot influir en la continuïtat al centre i també de manera molt considerable al compte bancari, amb fins 25.000 dollars més anualment. És un sistema difícilment encaixable i comprensible al nostre context educatiu, però aquest país és tremendament diferent del nostre en infinitat d’aspectes.

El DCPS té centres educatius a tots els barris de Washington DC i òbviament la vida en segons quin barri d’aquesta ciutat en comparació amb d’altres pot fer-te pensar que estàs vivint en un Estat o inclús en un país diferent i, en conseqüència, impartir docència en un centre o altre pot requerir necessitats totalment distants, amb un alumnat i context veritablement dispar. No vull dir en cap moment que sigui millor o pitjor, però evidentment la dificultat, la motivació i els objectius poden ser tremendament diferents.

El meu centre als EUA

Si us parlo en concret del meu centre, he de reconèixer que és un  centre preciós amb unes instal·lacions envejables i amb una molt bona ubicació a la ciutat. A diferència del que passa a Catalunya,  l’alumnat del centre en ocasions no viu a prop de l’escola, com és el cas del centre on treballo. És habitual per a molts d’aquests estudiants tenir més d’una hora de trajecte amb transport públic. A nivell sociodemogràfic, el 52% de l’alumnat és d’origen hispà, en gran part recent arribats i en molts casos no dominen la llengua, i un 48% afroamericà, i desgraciadament la relació entre  molts i moltes dista massa d’una convivència desitjada. El context de molta part de l’alumnat  és tremendament  dur; algunes situacions familiars, econòmiques i emocionals  resulten molt i molt impactant. Tot i tenir més de 27 anys d’experiència docent, mai m’havia trobat amb situacions o conflictes com els que he pogut viure aquí, però també us he de dir que després de poc més d’un any d’experiència en aquest centre i tot que el DCPS un cop passat mig curs ofereix l’opció d’optar a canvis de centres en funció de les places obertes , vaig decidir quedar-me al mateix centre.

Llums i ombres…

Seguiré fent una certa comparació entre el que envolta els centres educatius nord-americans, ja que crec que aquest aspecte és comú arreu del país, i  la situació dels nostres centres educatius a Catalunya us vull parlar de les instal·lacions esportives, són realment  impressionants. Pistes d’atletisme, piscines, pavellons esportius amb multitud de recursos, camps de futbol de gespa i fins i tot rocòdroms, per posar-ne alguns exemples.

Unes instal·lacions  que estan obertes a la ciutadania fora de l’horari escolar  i que juntament amb els molts centres anomenats “recreatius”, on es poden trobar  pistes de tenis, camps de beisbol, skate parks, etc. ofereixen una oferta d’instal·lacions totalment gratuïtes per als residents a Washignton DC veritablement envejable.

Lamentablement, un aspecte que més avui encara em sobta és que tot l’alumnat, abans d’entrar a l’escola o institut ha de passar per un control de seguretat amb detector de metalls, amb agents de seguretat no gaire diferent del que existeix a qualsevol aeroport. Òbviament, un fet inimaginable al nostre país. Les circumstàncies i antecedents fan que la seguretat amb totes les seves lletres sigui una de les grans preocupacions en aquest país on tenir un arma continua sent per desgracia molt més fàcil del que ens podem imaginar.

Un altre aspecte que encara em descol·loca una mica és que l’equip directiu no entra a les classes. Em refereixo als directors, assistents de direcció i infinitat de coordinadors i coordinadores… De fet, al centre hi ha treballadors socials, consellers, agents de seguretat, personal per organitzar events i, com dic, vaig perduda amb la gran diversificació de càrrecs que descobreixo cada dia.

També sobten especialment els Deans, que s’encarreguen de vigilar els passadissos, controlar incidents  i qüestions de convivència o més aviat de no convivència. Tot això em fa pensar que hem de revalorar molt la tasca que els docents fem a Catalunya assumint tasques i més tasques amb pocs recursos.

Un altre tema és el de les retribucions, i no em refereixo  al total anual, que de nou no és comparable entre tipus de centre, ciutats o estats, però que sempre són molt superiors als sous catalans. He de reconèixer que DCPS té uns dels millor salaris base a nivell estatal  i que a part s’hi valora l’experiència, les diverses titulacions. Però cal afegir que aquí ningú fa res a canvi de res. Això vol dir que reunions fora de  l’horari escolar, activitats esportives, qualsevol mena d’event es paga a part, i sens dubte el més sorprenent per a mi és que les nostres famoses guàrdies són voluntàries i retribuïdes.

L’oferta de l’esport

Crec que no m’equivocaria si pensés que dins del nostre gremi molts admirarien l’oferta  esportiva i l’organització que en podem trobar a la gran majoria de centres americans. Segons l’estació de l’any s’ofereixen esports per practicar en horari extraescolar amb la participació en lligues locals força ben organitzades i respectades. Aquest sistema permet que un mateix estudiant pugui practicar diferents esports durant un mateix curs escolar, la qual cosa evita especialitzacions primerenques a les quals potser estem massa acostumats nosaltres.

L’alumnat que vol formar part de qualsevol equip ha de ser “elegible”; i això ho fa possible aspectes acadèmics i de comportament favorables; qüestions que generen la motivació dels estudiants, i que permet que els que aquí són anomenats  “atletes”, en la seva gran majoria millorin molt en l’àmbit acadèmic i esportiu.

A mesura que l’alumnat avança en els cursos, l’esport pot tenir un protagonisme més gran. Així, és la via de molts estudiants per poder obtenir una beca universitària, aspecte molt important en un país on els preus d’aquesta formació és desorbitada i allunyadíssima de la nostra realitat.

El reconeixement

M’ha sobtat com de reconegut està aquest sistema esportiu, com de respectat és pel professorat, i es permet l’adaptació de l’horari escolar perquè els atletes puguin participar en les seves competicions sense cap inconvenient. Aquests participants tenen tot l’equipament necessari, els transports i tot el que necessitin sense cap cost econòmic. I un apunt personal, aquest sistema esportiu i educatiu funciona veritablement fins a l’etapa universitària. A Catalunya és molt i molt complicat compaginar un esport a cert nivell i uns estudis superiors.

Tornant a la realitat de l’educació secundària, no cal que us digui el gran valor que la pràctica esportiva pot tenir en l’alumnat i especialment en certs contextos desfavorables, perquè els allunya de segons quins entorns perillosos, i els manté i focalitza de manera positiva en la seva motivació acadèmica i personal.

Jo he tingut l’oportunitat d’entrenar un equip de futbol femení de Middle School (la nostra ESO) i de col·laborar com a preparadora física de l’equip de Softball femení de High School (de 3r d’ESO a batxillerat) i ha estat un dels reptes més gratificants durant aquest any i mig al centre.

I a més a més, l’american way of life

Aquest relat en relació a l’esport  el vull relacionar, i posar encara molt més en valor, amb els hàbits poc saludables que per desgràcia són clarament visibles, sobretot si parlem d’alimentació i de la fàcil accessibilitat a certes drogues legalitzades.

En aquest país jo parlaria de dos punts distals al voltant dels hàbits alimentaris; d’una banda, una tendència molt saludable i en augment, per bé que molt poc assequible per les classes treballadores, per l’alt cost  dels aliments saludables, i d’una altra banda, una realitat acceptada i extensa d’accedir massa fàcilment i còmodament a “menjar” gens saludablement. És esgarrifosa la quantitat de begudes ensucrades i menjar ultraprocessat que consumeixen els nens i les nenes a qualsevol hora sense cap mena de filtre.

Òbviament l’obesitat infantil i no infantil es tremenda i serà encara un problema molt més gran en el futur, però lamentablement és un aspecte clarament associat a la classe social i la situació familiar.

En conclusió…

Washington DC és una ciutat on l’oferta laboral és molt abundant i  l’àmbit esportiu no n’és una excepció. En el meu cas, quasi sense voler m’he trobat dedicant alguns  dies a col·laborar amb l’únic club de gimnàstica rítmica de la ciutat i darrerament he començat a fer la preparació física per a un dels millors clubs de Bottom del país. És una modalitat molt poc coneguda a Europa, però forca practicada en segons quins estats. No deixa de ser un esport artístic amb certes similituds amb la gimnàstica.

Washignton ofereix gran quantitat de recursos i facilitats per a la pràctica esportiva, però lamentablement aquesta és molt majoritària en les classes de més poder adquisitiu. A nivell privat l’oferta és també molt nombrosa i, com amb tota la resta de serveis, té un cost molt més elevat que el que consideraríem  assequible a Catalunya.

La gent amb recursos inverteix en salut i esport i la despesa que hi fan és considerable. M’entristeix, i en aquest punt podem estar molt orgullosos, que en molts àmbits no hi ha una regulació dels professionals de l’esport i hi ha gent que no té cap recança a treballar en l’àmbit esportiu sense una qualificació  reconeguda. Però també puc assegurar que la gent qualificada i amb ganes de treballar té moltíssimes opcions de desenvolupar una gran carrera. L’oferta hi existeix, però accedir-hi és complicat per a nosaltres, sobretot per la gran dificultat d’aconseguir un visat. La burocràcia, els requisits acadèmics o l’experiència prèvia són  a vegades obstacles considerables i, sincerament, no se sap pas com evolucionaran amb el nou espectre polític.

En qualsevol cas, els Estats Units són un país gegant i de grans contradiccions, on contrasten les situacions i oportunitats meravelloses amb d’altres que em semblen incomprensibles, malgrat que a mi afortunadament   em continua aportant moltíssimes  possibilitats, però no tinc cap dubte que és gràcies  a la meva formació i experiència que he portat a la maleta des de Catalunya, una formació que hem de valorar i cuidar per obrir-nos  les portes a qualsevol indret on anem.

Lara Barbancho és  llicenciada en Educació Física per l’INEFC Barcelona (1992-1997) i funcionària de carrera des del 1998. Ha exercit com a docent a EUSES Terres de l’Ebre i al Tecnocampus al grau de CAFiE entre el 2018 i el 2022. També va ser docent al Màster del Professorat d’EF de l’INEFC de Barcelona 2021. És entrenadora i jutgessa nacional de gimnàstica rítmica.