COL·LEGIAT 58621

El nostre company és, sens dubte, la veu més autoritzada sobre el pensament esportiu de Manuel Vázquez Montalbán avui dia. Per això volem que ens ajudi a dibuixar-ne les línies més essencials i a continuar fent-ne divulgació. Conèixer Vázquez Montalbán ens permet endinsar-nos en dues qüestions bàsiques: el nostre passat recent i una altra dimensió de l’esport, més enllà de la competitiva, molt més complexa i rica d’aportacions.

-D’on et ve la passió personal per Manuel Vázquez Montalbán?

-El 2005 em va caure a les mans un llibre pòstum seu, Fútbol, una religión en busca de un Dios. Em va cridar molt l’atenció que un escriptor de tant de prestigi establís el vincle entre religió i esport. El llibre és un recull d’articles i tant el seu contingut com l’estil literari em van captivar. Vaig trobar molt suggeridor el seu punt de vista sobre el futbol. Però també respecte de l’esport en general.

-Quins són els seus trets bàsics com a intel·lectual que el vincula amb l’esport i que el reivindica?

-Ens hem de situar a finals dels anys seixanta i fins al 1975, que és quan més escrits hi dedica, i no solament al futbol, sinó a l’esport en general i l’olimpisme. En aquella època trobem molt pocs autors de tant de prestigi, perquè estem parlant d’un dels escriptors més importants del segle XX a Espanya i reconegut internacionalment, i a més d’esquerres, que s’interessin per l’esport. Resulta força extraordinari. De fet, no estava ben vist des dels posicionaments progressistes més ortodoxos, des del marxisme, vaja, perquè l’esport era considerat com un opi del poble. Però ell en reivindica el seu valor per a les classes populars.  

-Buscant causes personals en el seu posicionament: ¿podria ser que el visqués així des de la seva pròpia experiència barcelonina al Raval?

-La seva experiència biogràfica amb l’esport és ambivalent. D’una banda, no va tenir possibilitats de fer cap pràctica esportiva. La seva infantesa i adolescència és la dels anys quaranta i cinquanta; ell diu que l’únic esport que podia fer era al passadís de la seva escola, i, per tant, explica que “va tenir una mala educació esportiva”. I també hi ha les connotacions franquistes que tenia la paraula gimnasia. I d’altra banda, com a aficionat des de la infantesa era seguidor del Barça, però també li interessaven altres disciplines, com el ciclisme. Al seu barri, viu una postguerra trista i l’esport fa aquesta funció positiva que reivindica per a les classes populars amb el que en diu “compensació èpica”. Unes classes socials derrotades permanentment, perquè no hi ha cap àmbit de la vida en què puguin triomfar. Per això a través de l’esport i dels esportistes es treuen de sobre la condició de perdedors, poden guanyar.

-¿Potser hi va veure molta capacitat i potència de desenvolupament ideològics?

-A les acaballes del franquisme hi havia censura i ell veu en el futbol un espai sense tanta vigilància, i l’utilitza per denunciar la manca de llibertats, la repressió del franquisme, la instrumentalització política. És molt interessant, perquè ell té molt clares les dues cares de la moneda en l’esport, i en la seva funció d’intel·lectual progressista entén que s’ha posar al servei de les classes populars per dues raons. Primer, per fer-les prendre consciència de la manipulació que hi ha darrere de l’esport, cosa que denuncia, però tant respecte del franquisme com després dels diversos governs democràtics. Vol fer veure que mitjançant l’esport els estan transmetent una determinada ideologia.

Però també va defensar que l’esport té un caràcter molt positiu, perquè vehicula els sentiments de les classes populars, els  dona la possibilitat “èpica” de guanyar en algun terreny de la vida. És una forma de conscienciació, de participació social mitjançant la qual poden reivindicar i defensar la seva identitat.

-¿Creus que ha tingut, o no, seguidors en el món periodístic i/o cultural?

-Està clar que no podríem entendre escriptors com Javier Marías, Sergi Pàmies o d’altres avui dia que opinen sobre futbol en mitjans generalistes sense la figura de Manuel Vázquez Montalbán. El seu primer article es publica el 1960 i el darrer, el 2003. Per a la meva tesi doctoral vaig trobar un total 700 textos dedicats a l’esport, amb una evident continuïtat de pensament. El mateix Javier Marías deia que Vázquez Moltalbán va ser pioner en foragitar la por dels intel·lectuals a reconèixer, primer, que els agradava el futbol, que eren aficionats d’un club, i, segon, que en parlessin. Ara bé, també cal dir que aquest estil més d’anàlisi sociopolítica i històrica sobre futbol és un tret bastant propi del periodisme més barceloní. A la resta de l’Estat no se segueix tant; se centren més en la mera crònica del partit. Ell, doncs, va crear més escola a Barcelona, sobretot a través d’una sèrie de periodistes esportius d’El País, l’únic mitjà de comunicació on va escriure en una secció d’esports. Precisament una de les coses que més valor té de Vázquez Montalbán és que parlava de futbol, d’esport o del Barça en columnes periodístiques dedicades a la política, a la televisió, o d’opinió en general. Ara, si he de dir algun nom, a més dels que he comentat, inclouria en Ramon Besa, Jordi Puntí, Guillem Martínez…, tots ells vinculats a El País.

-Continuem amb alguna pinzellada més… Per exemple: ell era un professional de la lectura i l’escriptura. I per escriure agafava quatre elements: sociologia, història, literatura i periodisme, que li permetien un còctel d’èxit en molts àmbits: polític, esportiu, fins i tot el culinari…

-D’alguna manera el podríem identificar amb el que era l’intel·lectual renaixentista, capaç de parlar de molts àmbits, amb coneixements per introduir referents de moltes disciplines. Era una persona molt llegida. El seu estil barrejava referents de la cultura popular, per exemple, lletres d’una copla o d’un bolero, al costat d’una citació d’un literat o filòsof. És a dir, un escriptor amb una gran formació humanística i que acosta els mons de la cultura popular i la de les elits. I sí, es definia com un obrer de l’escriptura. Es calcula que té més de 9.000 articles publicats i més de 150 llibres. He d’insistir en la seva procedència social, el Raval barceloní el distingeix; era un cas estrany enmig de l’ambient universitari de l’època. També cal recordar que el seu pare volia que treballés de seguida i si era possible en un banc, millor, per allò de la seguretat econòmica. Però va ser gràcies al suport d’una mestra que el va portar a demanar una màquina d’escriure com un dels seus primers regals. De totes maneres, podríem considerar que això el va fer connectar amb la realitat de les classes més populars. La seva escriptura s’orienta a recuperar la memòria, a lluitar contra l’oblit d’aquests sectors socials; perquè no tenen qui expliqui la seva història.

-Vázquez Montalbán no té, però, un reconeixement unànime.

-Abans parlava de multidisciplinarietat. En no ser especialista en un determinat camp, és difícil que tingui prou reconeixement. I dic “prou” perquè tanmateix en té en literatura, amb diversos premis, però en gastronomia o esport, per exemple, no. Ha quedat més per a especialistes. Per exemple, Ferran Adrià diu que la seva cuina està basada en Vázquez Montalbán. En qualsevol cas, ell no es considerava un acadèmic i, per exemple, algunes de les seves idees en les Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport no han estat tingudes en compte, tot i tractar-se d’aportacions innovadores. Per això mateix vaig voler escriure la meva tesi doctoral, com a reivindicació de la seva obra.

-Anem amb tòpics: que si és de lectura feixuga, especialment avui dia, en el món digital…

-No estic gaire d’acord amb aquesta idea. Crec que ell escrivia a diferents nivells; tant pot cridar l’atenció dels intel·lectuals, com d’un segment més ampli de lectors mitjans, i això significa que Vázquez Montalbán t’arriba. Hi haurà aspectes que entens i detalls que et passen per alt, però t’arriba. En qualsevol cas no és una lectura difícil i resulta atraient tant per a l’intel·lectual que pot trobar en un text seu una citació d’Espriu o Pere Quart, com per al públic en general, que es pot sentir identificat amb una descripció del tarannà dels aficionats que assisteixen al Camp. 

-¿Creus que els seus 700 articles sobre esport són el producte d’una època o aquell significat de l’esport continua vigent?

-Les dues coses. L’esport dels anys setanta és producte de la seva època i és diferent de l’esport del segle XXI, perquè ho és l’economia, els mitjans de comunicació…, però hi ha una lògica interna social subjacent que continua sent la mateixa. Penso en la imatge del pare i el fill, que són diferents, però conserven un trets familiars. Per tant, per entendre el fill cal conèixer el pare. Per això, en un ambient de globalització i amb la postmodernitat implantada, les seves aportacions continuen sent vàlides.

-O sigui, ¿és un clàssic?

-Sí. Hauria de ser un clàssic per al barcelonisme i, juntament amb Javier Olivera i José María Cagigal, un clàssic per l’aportació de la base antropològica i sociològica a l’esport.

-Tu has analitzat el vincle entre religió i esport. ¿L’esport és una nova religió del món contemporani?

-Sí, Vázquez Montalbán ho expressa així, ho té molt clar. Parla d’una religió neocapitalista i postmoderna. Es necessita un futbolista referent, perquè la gent s’hi enganxi emocionalment, que després s’ha de traduir en marxandatge, d’acord amb la vivència emocional, “religiosa”. Ell quan parla de religió es refereix a la vivència irracional, emocional, al vincle que l’espectador estableix amb el seu club, els jugadors, i amb una indústria al darrere que intenta aprofitar-se’n.

-¿Hi ha valors esportius que es poden transposar al terreny de la fe?

-El que he estudiat és que l’afició o la pràctica d’un esport té alguns trets comuns amb els de la vivència religiosa. El que viu un fidel en creure o practicar una religió s’assembla al que experimenta un aficionat durant un partit, o les raons per les quals segueix un equip o realitza una determinada pràctica.

-¿Com es compagina el repte, la competició, i fins i tot el lema citius, altius, fortius amb el missatge espiritual i més humanístic religiós?

-De fet, aquest lema olímpic va ser ideat per frare dominic Henri Didon, o sigui que té un origen religiós. En un marc de valors i contravalors que té l’esport, els primers estan més propers als valors ètics que les grans religions recomanen que segueixin els seus fidels: la solidaritat, l’esforç, la companyonia, el sacrifici, el respecte per l’altre, el joc net. Tot això no està gaire allunyat de totes les recomanacions morals o ètiques religioses.

-¿Creus que el Papa sigui argentí ha acostat més l’Església al futbol?

-Bé, també pel seu propi tarannà, d’acord amb l’argentinitat que li permet parlar amb naturalitat de tot. Pel que fa a l’esport, l’Església ja fa uns quants anys que tracta d’apropar-se a la realitat esportiva i no només des d’un punt de vista de denúncia, sinó també de reconèixer els valors positius de l’esport. Però certament, l’existència d’un Papa a qui li agrada el futbol i que sigui argentí com Messi, que és el nostre ídol, el fa més “simpàtic” i també “empàtic”.

-A part d’estudiós de Vázquez Montalbán i de l’anàlisi de religió i esport, també tens la teva pràctica docent davant d’adolescents. ¿És fàcil canviar de barret?

-Fàcil, no ho és. Són àmbits diferents, però val a dir que estan vinculats. La pràctica docent i la relació amb els alumnes, també depèn dels teus principis ètics, morals, que estan relacionats amb la teva pròpia vivència personal. I tots aquests adolescents viuen en aquest món de mitjans de comunicació on es vol transmetre una ideologia mitjançant els campions i on es volen generar rivalitats esportives, identitats; per tant, també és el seu món. Moltes vegades pots tractar i comentar aspectes de l’actualitat i plantejar-los qüestions darrere les quals hi ha, sense que calgui dir-ho, Vázquez Montalbán o la consideració de l’esport com una religió.

-¿Els alumnes van més enllà del que transmeten les competicions, assumeixen els principis d’educació física: salut, valors…?

-És una metodologia en què la figura del professor queda relativitzada, passant a ser un guia més que un referent de coneixement. Cal evitar caure en el parany que els alumnes ho poden fer tot sols, i que és més creïble el que diu una pàgina web que el criteri del professor. O el que ens trobem en Educació Física,  quan els nanos que fan pràctica esportiva et recorden que “l’entrenador ens ha dit que això s’ha de fer d’aquesta manera” i costa molt que et creguin a tu abans que al seu entrenador. Per tant, sobre el nou model educatiu que es va escampant, la tasca del professorat queda bastant relativitzada, tot i que amb els projectes, integrar l’Educació Física amb altres matèries pot resultar molt enriquidor, justament per evitar-ne l’arraconament i guanyar prestigi. Caldrà temps per veure si funciona o no. En aquest sentit vaig elaborar una guia didàctica sobre la novel·la El delantero centro fue asesinado al atardecer que podria ser un recurs per a aquest treball interdisciplinari.

-També has fet formació en mindfulness i altres activitats sobre benestar…

-Tot el que són tècniques de relaxació, respiració, intenten reconciliar-nos amb una altra dimensió de l’ésser humà que és la interioritat; i això va bé no solament per a la nostra salut, sinó també per fer la nostra feina amb les emocions centrades i concentrades.

-Parla’ns una mica més de la relació entre religió i esport.

-El comportament religiós de vegades està estigmatitzat i cal tenir en compte que precisament tenim comportaments religiosos en molts altres àmbits de la vida, com el mateix esport. Hi ha una certa recerca d’espiritualitat en moltes pràctiques esportives i com a espectadors, com a seguidors d’un equip, acomplim uns rituals, un capteniment no gaire diferent en comparació a seguir una religió. I tornant a Vázquez Montalbán, sobre aquesta qüestió ell deia que era irracional en el futbol, per no ser-ho en política ni en religió ni en l’amor. En el seu cas, la religió ve molt marcada pel franquisme vinculat al catolicisme. Ell entenia que si és inevitable que es manifesti la irracionalitat, prefereix la de l’esport perquè no és tan perillosa.

-Ets un col·legiat relativament recent. Explica’ns la teva evolució.

-És així perquè tan bon punt vaig acabar l’aleshores llicenciatura, em vaig dedicar a preparar les oposicions, les vaig aprovar al cap de poc i ja vaig entrar a l’àmbit educatiu públic, amb la qual cosa, aspectes inherents del Col·legi com són la recerca de feina, ja ho tenia garantit. I no va ser fins més tard que em vaig col·legiar, perquè cal que els professionals d’un àmbit uneixin forces per generar sinergies i defensar la seva professió.

* * *

Jordi Osúa ha escrit més d’una trentena d’articles i referències sobre Manuel Vázquez Montalbán. Bibliografia mínima:

• Núñez vist per Montalbán
• “Quan van fer fora Cruyff, va deixar d’anar a l’estadi”
• Un llegat que perdura
• Bañeres i Montalbán
• Barça: un exèrcit desarmat
• El clàssic vist per Montalbán
• Samaranch vist per Montalbán
• Urtain vist per Montalbán
• La flama olímpica vista per Montalbán
• Montal vist per Montalbán
• Futbol, política i populisme
• Vázquez Montalban i Cassius Clay
• Vázquez Montalbán: cròniques de l’olimpisme (i 2)
• Futbol, més que un esport