En aquest article Jordi Osua Quintana (col. 58621), autor del llibre ‘Vázquez Montalbán, futbol y política’ (Editorial Base), parla de les connexions entre el futbol i la filosofia a través de l’obra de Manuel Vázquez Montalbán.

 

L’esport espectacle és una evolució de l’esport pròpia de la societat occidental mediàtica, de consum i postmoderna que, gràcies al procés de globalització, s’ha estès arreu del planeta. No hem d’oblidar que el futbol és una pràctica esportiva provinent d’una cultura específica, l’anglosaxona, assimilada per altres cultures on els jocs i esports predominants eren uns altres. El futbol com a esport espectacle és només la punta de l’iceberg d’una activitat esportiva que va molt més enllà dels mitjans de comunicació i de l’activitat econòmica que es genera al seu voltant.

D’entrada, el futbol no és res sense la il·lusió individual i col·lectiva que les persones i els grups socials projecten sobre aquest esport. Així, el futbol esdevé una font d’emotivitat i un aglutinador social que enforteix la identitat personal i comunitària. També és un element que ajuda a ordenar la vida social a partir d’una activitat. El calendari, els horaris i els ritmes vitals de les persones s’organitzen tenint present els partits, ja siguin els que juguen els fills o filles o els de l’equip del qual ets aficionat.

Per tant, podem criticar que el futbol no sigui més que un esport espectacle per als qui s’aprofiten de la seva dimensió planetària per treure’n un rèdit econòmic o polític. Però per a la resta de practicants o aficionats és una activitat integrada en la seva quotidianitat que dona sentit a la vida personal i col·lectiva, tant sigui familiar com cívica.

El futbol és una activitat integrada en la quotidianitat que dona sentit a la vida personal i col·lectiva dels seus practicants

Per aquest motiu podem considerar el futbol com un patrimoni de la humanitat. D’una banda, atès que ens fa més humans en afavorir les relacions amb els altres o, fins i tot, la comunió de sentiments i passions que brollen de compartir experiències. Alhora, també és un lloc comú de trobada per a tota la humanitat, perquè, com hem comentat abans, ja no es tracta d’una activitat esportiva pròpia d’una cultura, sinó que s’ha convertit en un fenomen universal que es practica i es contempla a tots els racons del planeta. Per tant, ens permet compartir una afició i comunicar-nos amb persones i grups socials molt diferents del nostre.

L’admiració per un jugador del Barça ens pot ajudar a identificar-nos amb un xinès i un senegalès que, al seu torn, pot conèixer la realitat de Catalunya gràcies al seu barcelonisme. Això és quelcom que poques activitats culturals poden aconseguir. A més, el futbol és un joc universal que ens permet practicar-lo amb qualsevol persona. Amb una senzilla pilota es produeix el miracle de sentir-nos part d’un equip, potser sense conèixer personalment els nostres companys.

El futbol com a mirall

Una de les etimologies de la paraula “espectacle” fa referència a un mirall (especulum). En aquest sentit, el futbol també és un mirall social que ens retorna la nostra pròpia imatge com a societat, de vegades fins i tot un pèl deformada o exagerada per tal que es puguin copsar detalls que, altrament, passarien desapercebuts. Per això en el futbol podem contemplar els valors més positius i, alhora, els components més negatius -contravalors- tant a nivell individual com col·lectiu.

Entre els valors que el futbol transmet trobem la diversió, el plaer de jugar, la cooperació amb altres per assolir un objectiu, la priorització del bé comú per sobre de l’interès individual, l’autosuperació o millora continua de les pròpies capacitats a través de la competició i de l’enfrontament amb altres, la resiliència o capacitat d’acceptar i superar el fracàs, el respecte per les decisions de l’àrbitre, el reconeixement del valor de l’adversari, l’entrenament com a preparació per donar el millor d’un mateix o l’adquisició d’uns hàbits saludables relacionats amb la cura del cos.

Tanmateix, el futbol també transmet una sèrie de contravalors relacionats sobretot amb els interessos econòmics i polítics de l’esport espectacle que només es poden assolir a través de la victòria a qualsevol preu i prioritzant la finalitat per damunt dels mitjans per aconseguir-la. Aquí trobaríem l’acceptació de la trampa, l’ús de la violència dins del terreny de joc, la imatge de l’èxit social vinculada al futbolista professional enriquit, la utilització de substàncies prohibides per millorar el rendiment (dopatge), la priorització dels interessos individuals per damunt dels de l’equip, la manca de fidelitat dels jugadors a un club, les actituds violentes, racistes o xenòfobes dels aficionats, la manca d’igualtat d’oportunitat per als homes i les dones o la victimització que ens duu a atribuir les derrotes a d’altres i no reconèixer les mancances pròpies.

El futbol també és un mirall social que ens retorna la nostra pròpia imatge com a societat, de vegades fins i tot un pèl deformada o exagerada

La filosofia, que és amor per la saviesa, ens hauria d’empènyer a estimar el futbol. Per tant, si estimem el futbol l’hauríem d’intentar elevar a la seva màxima expressió no tan sols ètica, sinó també estètica. El futbol no és únicament una escola de valors, una pràctica lúdica o una forma de comunicació entre les persones, properes o llunyanes. A més, és una experiència de la bellesa amagada en una successió de passades, una distribució ordenada dins del camp o l’execució d’un gest tècnic. Executar un bon futbol hauria de ser una de les finalitats d’aquesta pràctica esportiva.

Walter Benjamin i Ronaldo Nazario

Un dels pocs intel·lectuals que es va atrevir a barrejar la filosofia amb el futbol en els mitjans de comunicació va ser Manuel Vázquez Montalbán. Parlant dels entrenadors, es referia a Menotti com un “marxista possibilista” i a Jorge Valdano com un representant d’una “filosofia postmoderna rehistorificada”. L’entrenador argentí li comentà un dia que l’afició pel futbol provenia d’aquell instant màgic en què un jugador fa una jugada inesperada que resta per sempre en la memòria col·lectiva dels aficionats.

Parlant dels entrenadors, es referia a Menotti com un “marxista possibilista” i a Jorge Valdano com un representant d’una “filosofia postmoderna rehistorificada”

Un instant tècnic i màgic, com el d’un gol de Ronaldo Nazario que, segons Montalbán, només Walter Benjamin hagués pogut descriure. Aquest és el futbol que ens omple i que obre la porta a transcendir el present per projectar l’ésser humà cap a una altra dimensió on allò extraordinari i inesperat -el miracle- és possible. Necessitem filòsofs del futbol que ens recordin aquesta finalitat de dotar la vida humana d’instants d’eternitat que omplin el buit existencial. Albert Camus, Pier Paolo Pasolini o Javier Sicilia així ho han fet.

Jorge Valdano també es referia a l’existència d’un futbol d’esquerres i un altre de dretes. Deixant de banda les connotacions polítiques, es referia a l’aposta per un futbol més creatiu per davant d’un altre basat en la força bruta. Cadascú és lliure de triar la seva aposta i, com en la vida, de vegades les nostres eleccions estan condicionades pels recursos de què disposem, però un bon futbol hauria de tendir sempre a oferir allò més sublim de l’ésser humà com la creativitat, la improvisació o la capacitat de trobar solucions trencadores.

 

Jordi Osua Quintana és Doctor en Ciències de l’Esport per l’INEF Barcelona, amb una tesi dedicada al pensament esportiu de Manuel Vázquez Montalbán. Ha escrit el llibre Vázquez Montalbán, futbol y política (Editorial Base) i ha col·laborat en mitjans com L’Esportiu de Catalunya, Ara, el País, El Periódico o La Vanguardia. També és membre de la junta directiva de l’Associació d’Estudis Manuel Vázquez Montalbán, una organització de caràcter internacional dedicada a investigar i difondre l’obra i pensament del periodista i escriptor.