“El món dels esports el porto als gens” – Docusport

Share this post

Mercè Soler i Canudas (col. 4144) ha estat reconeguda recentment com a ‘Veterana Il·lustre’ per la Federació Catalana de Rugbi. I no resulta gens sorprenent. Ha estat una de les pioneres de la vessant femenina d’aquest esport a Catalunya i una de les responsables del seu creixement i promoció. Com destaca ell mateixa, el món dels esports i de les activitats al medi natural el porta “als gens”. Ha estat professora d’Educació Física durant dècades, a més de la creadora del cicle formatiu de Conducció d’Activitats Fisicoesportives al Medi Natural al Pere Barnils de Centelles. I ha practicat multitud d’esports al llarg de la seva vida, des del rugbi al bàsquet, passant pel judo, disciplina en què va arribar a ser cinturó negre. Encara ara té energia i ganes d’enfrontar-se a reptes com pujar el Kilimanjaro. Parlem amb ella de la seva trajectòria, dels avantatges de col·legiar-se i de límits físics i mentals.

Situa, per als lectors, els àmbits d’activitat durant la teva trajectòria: com a professional…, com a esportista…, ¿algun altre que vulguis destacar?…

Com a professional, des que vaig acabar la carrera ja vaig començar a treballar a l’Institut Severo Ochoa, aleshores de formació professional, a Esplugues de Llobregat. El curs següent ja es varen crear les primeres oposicions al cos de professors d’Educació Física que ens equiparaven amb drets i deures a la resta de professors de les altres matèries.

Amb les oposicions aprovades he estat treballant en tres centres més, a l’Institut de Vic (abans Escola Industrial), Institut Vil·la Romana de la Garriga i Institut Pere Barnils de Centelles. Sempre fent les classes d’Educació Física des de 1r d’ESO fins al batxillerat i els últims nou anys al Pere Barnils de Centelles,  engegant el cicle formatiu de Conducció d’Activitats Fisicoesportives al Medi Natural i sent professora de diverses matèries d’aquest cicle.

Com a esportista, vaig començar força jove, els anys setanta, a l’equip de bàsquet de l’escola, ben aviat ja vaig passar al CB Vic i després ja a l’INEF vaig continuar amb el bàsquet; em va agradar molt el judo i vaig entrenar i competir fins a arribar a ser cinturó negre, al mateix temps que vaig descobrir el rugbi, esport que amb més o menys intensitat segueixo practicant.

Un cop acabada la carrera d’INEF i de nou instal·lada a Vic, vaig començar a practicar l’atletisme, en què vaig competir en 3.000 m, 3.000 m obstacles, diverses mitges maratons i finalment en 12 maratons, tot baixant de les 3 hores en diverses, cosa que em va donar  l’oportunitat de fer la marató de Nova York.

El món dels esports i d’activitats al medi natural crec que el porto als gens, ja que recordo que de molt petita ja volia seguir el meu pare quan anava de cacera, que d’adolescent m’agradava molt fer acampades i excursions a muntanya amb la “colla” i que des que els Reis em varen portar la primera bicicleta, no he deixat d’utilitzar-ne tant com a mitjà de transport com en raids de muntanya.

Col·legiada des del 1985; personalment, quin missatge creus que és important traslladar als titulats perquè formin part del COPLEFC?

Deixant de banda que col·legiar-se és d’obligació per poder exercir i per accedir a un lloc de treball, estar col·legiada dona tranquil·litat i saber que davant de qualsevol problema el Col·legi et pot assessorar en aspectes legals i ajudar si és necessari. També que el Col·legi ofereix molts altres serveis, entre els quals varietat de cursos d’actualització per als ja professionals en els diferents àmbits de l’activitat física, cursos de preparació per a les oposicions, cursos d’activitats innovadores…

També vull recordar que el fet d’estar col·legiat dona la possibilitat d’obtenir descomptes i avantatges en algunes compres o en contractar certes assegurances.

“El món dels esports i d’activitats al medi natural crec que el porto als gens”.

I de l’intrusisme, quina és la teva opinió?

Home!, molt malament, no entenc com hi pot have

r gent que gosa fer classes, sessions de preparació física o qualsevol tipus d’activitat física sense tenir la formació reglada que s’exigeix i estar jugant amb la salut d’altres persones. En aquest aspecte cal remarcar que el Col·legi està fent una bona feina per reduir al màxim aquest intrusisme.

Et vas col·legiar de seguida que vas acabar la llicenciatura, el 1985. Per tant, has vist l’evolució del COPLEFC… Què en penses?

Penso que al llarg dels anys ha anat ampliant molt els seus serveis en la millora de la professió i la defensa dels seus professionals.

Com a llicenciada, ¿creus que ser educadora física esportiva (la nova denominació) és una professió o una condició vital, una manera de ser?…

Per a mi és una manera de ser i una forma de vida, i que per sort n’he pogut fer la meva professió, això ha fet que hagi gaudit de la meva feina durant tota l’època laboral.

I ara… parlem d’aficions. Com va començar la teva relació amb el rugbi? Què t’atreia d’aquest esport?

El primer contacte que vaig tenir amb el rugbi va ser just començar a l’INEF d’Esplugues de Llobregat; era el curs 1979-80. Per a mi era un esport totalment nou i algunes companyes que ja havien començat a entrenar em varen animar a provar-ho. D’entrada, l’esport ja em va motivar, però recordo que els primers dies no pensava pas que hi continués durant molt temps perquè hi havia molta varietat de noies que venien d’esports molt diferents i d’una manera de ser i de fer també una mica diferent de la meva. Per sort, el rugbi és un esport d’equip i no d’un nombre petit de jugadors o jugadores, només 15 per equip! Això va fer que totes aquelles noies trobéssim el nostre lloc dins l’equip i després de pocs entrenaments ens enteníem perfectament perquè al final totes volíem el mateix, aprendre aquell joc i gaudir mentre jugàvem.

El que m’atreia del joc… Per descomptat la seva filosofia, el respecte pel contrari i, sobretot, sobretot, el respecte per l’àrbitre, ep!… i sense oblidar el “tercer temps”.

Al mateix temps que anava coneixent el joc en els entrenaments també l’anàvem aprenent com un esport més dins el currículum acadèmic i aquí hi va tenir un paper molt important el Dr. J. A. Sancha, i els altres entrenadors que l’equip va anar tenint, com el Josep M. Sentís, el Mario i el Toti.

Quan vas començar a practicar-lo quina era la situació del rugbi femení a Catalunya?

En aquella època podríem dir que el rugbi femení sortia de la situació 0, m’atreviria a dir a Catalunya i també a Espanya. A l’INEF vàrem començar amb uns primers entrenaments, que aquests varen tenir continuïtat i això va fer que ens animéssim a buscar clubs de rugbi que estiguessin en la mateixa situació. Recordo els primers partits de rugbi totalment amistosos, adaptat a 9 jugadores per equip, amb el BUC, també amb el Santa Coloma i Sant Boi; ja més endavant, amb 15 jugadores, un amistós amb l’Arquitectura de Madrid, però encara van haver de passar alguns anys perquè la Federació Espanyola acceptés fer-nos la fitxa de jugadores; crec no va ser fins al 1983 i s’organitzés una lliga amb els diferents clubs que es varen animar a tenir un equip femení.

Recentment has estat reconeguda com a Veterana Il·lustre per la Federació Catalana. Què ha significat per a tu aquest reconeixement?

Ui, això va ser tot una sorpresa! Vaig rebre un wattsapp just quatre dies abans que es fes el lliurament de premis a la festa del rugbi. Estic molt complaguda d’haver-lo rebut, perquè és cert que des que vaig entrar al món del rugbi he intentat anar-lo promocionant i no deixar mai de jugar-hi amb més o menys intensitat he, he… Però jo l’entenc com un reconeixement per a totes aquelles noies que vàrem ser pioneres del rugbi femení i principalment per a totes les companyes d’aquell primer equip que en ser totes professores d’Educació Física hem anat sembrant la llavor del rugbi dins el currículum escolar i així hem contribuït a donar a conèixer aquest esport, que alumnes nostres hagin continuat jugant als diferents equips i així fer més gran el món del rugbi.

“Estar col·legiada dona tranquil·litat i saber que davant de qualsevol problema el Col·legi et pot assessorar en aspectes legals i ajudar si és necessari”.

També volem recordar les darreres experiències viscudes, el present. Fa poc has fet el cim del Kilimanjaro. Què et va portar a aventurar-t’hi?

Molt senzill, la confiança que tinc en els companys de moltes sortides i petites aventures; concretament la família d’en Pep Rovira i la Mercè Capdevila, que amb molta més experiència que jo en aquest tipus de travesses van deixar que els acompanyés també en aquesta perquè creien que estava preparada per poder-la fer.

En una fita d’aquestes característiques, què creus que pesen més: els límits físics o els mentals? Com els has treballat?

Mira, els físics són importants, però els mentals en moltes ocasions són els que guanyen. Tinc l’experiència d’una companya per a qui fer aquest cim era la il·lusió de la seva vida; la seva preparació física era justeta, en les diferents etapes de la travessa va haver de suportar pluja fang, fred, i per acabar-ho de rematar mareig i mal d’alçada en les dues últimes etapes, i tot i així va fer cim! Per a mi, aquí va guanyar l’aspecte mental.

En el meu cas, físicament no vaig fer cap preparació específica, perquè sempre he anat caminant força, tinc la sort de tenir a prop de casa petits cims, com el Matagalls, les Agudes… i així anar pujant i baixant tot sovint. Mentalment em vaig refiar de la capacitat de “patir” que ja havia treballat temps enrere per fer les maratons, crec que això també em va ser útil. Potser el que sí vaig fer de diferent va ser beure força aigua ja uns dies abans de marxar, perquè algú em va dir que aniria bé per evitar el mal d’alçada…

Què és el que t’emportes de l’experiència?

Doncs a part d’una fita més aconseguida, la convivència amb els companys durant nou dies i, molt important, la feina feta pels portadors, aquests nois i algunes noies poques que et porten tot el material, que munten les tendes, que et fan el menjar i que procuren que tot estigui correcte, perquè puguis fer el cim.

També la imatge d’algunes “ciutats” i poblats típics de l’Àfrica, també d’una part de la fauna que ens va anar acompanyant durant el recorregut, ja que entre els companys tenim una biòloga i un bon fotògraf que ens ajudaven a localitzar i a fer unes bones fotografies dels paisatges diferents dels d’aquí, tot i que des de dalt del Kilimanjaro no vàrem poder veure res perquè aquell dia estava nevant, feia molt vent i hi havia molta boira (això serà una excusa per algun dia tornar-hi).

“Hem anat sembrant la llavor del rugbi dins el currículum escolar i així hem contribuït a donar a conèixer aquest esport”.

Maiè, d’on ve i per què?…

Fàcil, la meva padrina que es deia Mercè vivia a casa amb els meus pares, era la tieta Mercè, per descomptat, em va posar el seu nom i sembla que jo de petita no el pronunciava prou bé i que quan em demanaven com em deia jo contestava alguna cosa semblant a Maiè i així es va quedar: Mercè per a la tieta gran i Maiè per a la neboda petita.

Ara sí, darrera qüestió mirant endavant: un consell per als futurs o recents professionals…

Doncs que encara que el món de l’educació i també el de l’empresa canviï constantment i que es compliqui burocràticament, que pensin que la seva professió és treballar amb persones i que tot allò que ells podran ensenyar-los, preparar-los físicament i/o aconsellar-los…, se’n recordaran tota la vida, tant per bé com per mal; per això cal que estiguin ben preparats i que es vagin actualitzant i formant, que segur que així gaudiran de la seva professió i seguiran motivats per ser uns bons professionals.

RAS i CURT

  • Acció o reflexió? En l’esport acció, en la vida reflexió…
  • Mar o muntanya? Muntanya
  • Un esport… El rugbi.
  • Un lloc… Qualsevol cim de muntanya on puguis veure els 360° a la rodona.
  • Una data… 23 de juny de 1978.
  • L’hora del dia preferida… La sortida del sol.
  • Una pel·lícula… El resplandor…
  • Un llibre… El nom de la rosa.
  • Una cançó… Torna torna Serrallonga, dels Esquirols.
  • Un menjar… L’arròs blanc amb un ou ferrat…
  • Un lloc on viure… A Seva mateix, poble tranquil, a prop d’una gran ciutat per al que es necessiti i a prop de la muntanya.
  • Un lloc per anar de vacances… Algun resort de muntanya…
  • Què en destaques, d’una persona… La sinceritat i transparència.
  • Què en detestes, del caràcter d’una persona… Que busqui els 3 peus al gat i sigui malfiada.
  • Un somni… La pau al món.

 

Comparteix:

Related Post

JULIOL 23, 2024

La família COPLEFC als JJOO...

Professionals esportius titulats en CAFiE que formen part del Col·legi tenen un paper...

ABRIL 5, 2023

Ana Pujol, una vida amb el

Ana Pujol va rebre, el passat mes de febrer, el Premi a Millor Dirigent d’Associació...

MARç 6, 2023

“Córrer, per a mi, és...

Mitja vida dedicada a l’atletisme, i molta energia per seguir aportant i...

GENER 18, 2021

Orgullosa, futbol per a la...

Des de fa tres anys l’INEFC Barcelona col·labora amb la Federació Catalana de Futbol...

NOVEMBRE 5, 2020

Atletisme en tota...

Atletismo ¡y punto! Autor: A. Guillén Zurera 258 pàgines Editorial: Wanceulen Data:...

NOVEMBRE 4, 2019

Podologia i esport,...

© Christopher Sardegna