Aquest article forma part d’INEFC Aula, una col·laboració entre l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya i el diari Mundo Deportivo que recull articles escrits per professors i professores del centre sobre diverses temàtiques relacionades amb l’esport i l’activitat física. El COPLEFC ha rebut el vistiplau per fer-ne difusió a través Docusport.cat, en què publicarem articles signats per col·legiats. Amb aquesta iniciativa el col·lectiu col·legial i els lectors en general tindran accés a temes propis de recerca o bé aspectes vinculats a l’ampli món de l’activitat física i de l’esport.
Aquest article és de Gabriel Daza Sobrino (col. 7489), professor d’INEFC Barcelona.
Músculs definits, resistència sobrehumana, voluntat d’acer. Això és el que imaginem en pensar en un esportista d’elit. Però darrere de cada salt impossible, de cada regateig que deixa asseguda mitja defensa, s’amaga una mica menys visible i absolutament el que és essencial: la intel·ligència motriu. I no, no es tracta d’un factor banal, sinó de la capacitat de planificar, executar i ajustar el moviment de manera eficaç, coordinada i adaptada a l’entorn. És a dir, de moure’s amb sentit i amb propòsit. I aquí comença tot.
Molts veuen l’esport com l’aparador final: medalles, rècords i titulars. Però l’excel·lència no brolla per art de màgia, sinó que es construeix maó a maó des de la infància. I aquests primers maons són els patrons motors bàsics: córrer, saltar, llançar, atrapar, rodar, equilibrar-se, girar…
Aquests gestos aparentment simples són com l’abecedari del moviment: si no els aprens bé, és impossible escriure poesia esportiva després. Aquí entra en joc la figura, sovint subestimada, de l’educadora o educador físic esportiu. No som mers animadors de pati ni cronòmetres amb potes. Som enginyers de l’aprenentatge motor dissenyant situacions que permetin a cada nen i nena explorar, equivocar-se, corregir i refermar el seu repertori de moviments. Sense aquesta base, parlar de tàctica, de tècnica o de rendiment físic és com posar un sostre sense haver aixecat parets.
La ciència és clara: l’aptitud hi ajuda, però el que de veritat marca la diferència és la pràctica deliberada. Aquesta que no es limita a repetir com a lloros, sinó que exigeix atenció, repte i retroalimentació constant. No n’hi ha prou amb fer, cal fer pensant.
La ciència ha demostrat que l’adquisició d’habilitats complexes requereix de:
- Variabilitat de la pràctica: no repetir el mateix moviment una vegada i una altra, sinó practicar-lo en diferents situacions.
- Interferència contextual: barrejar diferents habilitats en una mateixa sessió per obligar a resoldre nous problemes.
- Entorns de pràctica que imitin la realitat: entrenar en condicions al més semblants possible a les del joc real.
Imaginem una jove jugadora d’handbol. Si només corre i llança per inèrcia, arribarà un punt en què el seu progrés s’estancarà. Però si cada sessió està ideada per desafiar la seva percepció, la presa de decisions i l’execució tècnica, llavors estarà entrenant la seva competència motriu, construint automatismes intel·ligents que li permetran, en el futur, realitzar habilitats impossibles… mentre evita les rivals i pensa què farà després.
El moviment és pensament encarnat. Cada gest tècnic és també una decisió tàctica […]
Sovint se separen artificialment els components del rendiment: primer la tècnica, després la tàctica, després la condició física i, finalment (si queda temps), la ment. Error. El moviment és pensament encarnat. Cada gest tècnic és també una decisió tàctica, i cada decisió tàctica està limitada pel que el cos pot executar.
Gabriel Daza Sobrino (col. 7489) és llicenciat en Educació Física per l’INEFC i doctor en Ciències de l’Esport. La seva trajectòria professional s’ha desenvolupat en l’àmbit de la docència, la gestió i l’entrenament de l’handbol. Ha treballat a educació secundària, i és professor universitari, entrenador i gestor esportiu. Actualment és Membre del Grup d’Investigació Social i Educativa de l’Activitat Física i l’Esport (INEFC Barcelona).
