En aquest article, Jordi Osúa Quintana (col. 58621), doctor en CAFiE i col·laborador de mitjans com El País, Ara, El Periódico, El Punt Avui (L’Esportiu) o La Vanguardia, ens parla del valor de la competició esportiva com a espai d’aprenentatge i formació. L’autor defensa que competir en l’àmbit de l’esport s’ha d’entendre com un espai amb importància pedagògica on es poden viure de manera controlada experiències amb les quals ens trobarem al llarg de la vida. Osúa també és autor, entre d’altres, del llibre Vázquez Montalbán: fútbol y política (Base), sobre el pensament esportiu de l’escriptor barceloní.
Competir forma part de l’essència de l’esport i de la vida. Tanmateix, cada vegada més veus qüestionen la conveniència de les activitats competitives en l’educació dels infants. Adverteixen sobre el risc físic, psíquic i emocional que comporta sotmetre els nens i nenes a l’estrès propi de la competició. Des d’un proteccionisme pedagògic mal entès, es manlleva l’oportunitat de desenvolupar alguns aprenentatges indispensables en un context propici per fer-ho. Per això, cal reflexionar sobre el potencial educatiu que conté el fet d’enfrontar-se a un mateix o als altres dins un marc normatiu delimitat.
Una còpia reduïda del món
La competició esportiva s’ha d’entendre com un laboratori on es poden experimentar de manera controlada tota una sèrie de vivències que seran de gran utilitat al llarg de la vida. Sense ser una situació “real”, es tracta de l’escenari més proper a la realitat on l’infant es pot exercitar per a la vida. Pot experimentar i aprendre sense que les seves errades, ni tampoc els encerts, siguin transcendents o tinguin greus implicacions en el seu dia a dia.
Des d’aquest punt de vista, la competició seria una escola de vida on adquirir i desenvolupar determinades competències. No perquè la vida sigui una competició, que de vegades ho és, sinó perquè tots els elements que entren en joc a la competició formen part de la vida. Es tracta de competir per viure, no de viure per competir.
En paraules de Walter Benjamin, davant la incertesa i la tensió vital en què viu l’home, la competició esportiva seria un petit món adequat als infants o una còpia reduïda del món per als adults: “Per descomptat, jugar sempre suposa un alliberament. Quan els nens juguen, envoltats per un món de gegants, en creen un de petit que és adequat per a ells, mentre que l’adult, envoltat per l’amenaça d’allò que és real, li treu al món el seu horror fent-ne una còpia reduïda”.
La competició esportiva s’ha d’entendre com un laboratori on es poden experimentar de manera controlada tota una sèrie de vivències
Així, la competició esdevé un entrenament per a la vida on posem a prova les nostres capacitats, virtuts i defectes. Ens situem davant d’un mirall que ens retorna una imatge més real de nosaltres mateixos que no pas la que ens transmet la nostra imaginació o aquells qui ens envolten.
En aquesta pràctica esportiva podem demostrar la nostra competència en diferents aspectes. No es tracta només d’executar determinats gestos o habilitats motrius amb la màxima eficàcia i eficiència, sinó també de saber relacionar-se amb els altres, dir les coses d’una forma adequada, gestionar les emocions positives i negatives, adquirir hàbits saludables, afrontar les dificultats, superar i tolerar la frustració generada pels errors i les derrotes, no deixar-se endur per l’eufòria, acceptar les correccions, escoltar els consells dels adults, confiar en els companys, seguir les indicacions dels que en saben més… Tots aquests factors poden determinar l’èxit o el fracàs de quelcom més important que un partit: la vida.
Educar en la competició
Imagte de pch.vector a Freepik
La vida es desenvolupa sovint en un marc competitiu (econòmic, afectiu, relacional, professional), però el seu sentit no es pot trobar únicament a aconseguir allò que es vol, perquè la majoria de vegades no és així (ni tan sols els esportistes de més èxit poden mantenir les seves victòries durant molt de temps). Per això, la competició esdevé una eina cabdal per educar. Una mena de matèria primera que ha de ser afaiçonada.
En termes pedagògics, podríem parlar d’una avaluació formativa on el resultat final (victòria o derrota) només és una part més del procés educatiu, no el seu punt final. El problema de fons és quin volem que sigui l’objecte de la nostra educació, és a dir, en què i per a què volem educar.
A partir d’aquí la competició serà un instrument per acostar-nos a aquesta finalitat educativa. Si establim com a única finalitat la victòria, el treball posterior a cada competició anirà orientat exclusivament al resultat obtingut sense avaluar els mitjans amb què s’ha aconseguit o les conseqüències que se’n derivin. En canvi, si volem educar en uns principis o valors que ens serveixin per afrontar totes les contradiccions de la vida en les millors condicions, potser caldrà revisar altres aspectes més enllà del producte final obtingut.
¿Guanyar és millor que perdre? Des del punt de vista d’un procés formatiu per a la vida és una qüestió relativa. Depèn de què fem a continuació. Imaginem algú que va per primera vegada a un casino a jugar per entretenir-se una estona. El fet de guanyar el pot dur a seguir jugant fins a perdre-ho tot i perjudicar greument la seva família. En un infant podria comportar que deixés els estudis i les amistats per dedicar més temps al seu esport. ¿És això desitjable per al seu futur?
Arribats a aquest punt, cal estar amatent respecte de la responsabilitat dels educadors, és a dir, els monitors i entrenadors en primer terme, però també les famílies i els mitjans de comunicació. Tots aquests agents educatius són exemples de referència i transmeten models de comportament. Si aposten per educar a través de la competició, hauran de renunciar a veure-la com un fi en si mateix per considerar-la una experiència d’on extreure aprenentatges per a la vida.
Cooperar per ser competitius
Les tendències educatives contràries a la competició ofereixen l’alternativa de la cooperació com la solució per evitar l’individualisme i la frustració que, al seu parer, comporten l’enfrontament o comparació amb els altres. Tanmateix, sembla un contrasentit, o un engany, educar simplement en la col·laboració quan vivim en una societat competitiva, un món on tard o d’hora ens haurem d’integrar.
D’altra banda, l’elecció entre competició i cooperació implica una falsa disjuntiva. Més aviat són vasos comunicants que es retroalimenten entre si. Això és, la competició ens obliga a cooperar per ser millors i la cooperació ens ajuda a ser més competents. Cal trobar la proporció adequada entre aquests dos ingredients per tal d’oferir un producte equilibrat.
Tot i atorgar la mateixa importància als dos elements d’aquesta equació que ens fa més competents per a la vida, segurament hem de començar per ensenyar a cooperar perquè no és connatural a la condició humana. Allò més instintiu i primari és la competició. Per si mateix, l’infant no vol compartir les seves joguines amb algú altre. Hem de fer-li entendre que la cooperació ens ajuda a assolir els nostres objectius. En el cas que ens ocupa, ser més competents a nivell emocional, social, familiar, acadèmic, motriu… En cas contrari, cooperar deixa de tenir sentit.
Sembla un contrasentit, o un engany, educar simplement en la col·laboració quan vivim en una societat competitiva, un món on tard o d’hora ens haurem d’integrar
Per això també és un error confondre la competició amb l’individualisme. Tot sols no podem ser competitius. Necessitem els altres per arribar a donar el millor de nosaltres mateixos. En els esports col·lectius, els companys ens poden generar situacions d’avantatge que facilitin l’èxit de la nostra execució o també limitar les conseqüències de les nostres errades amb les seves accions. En els esports individuals, necessitem preparadors físics o entrenadors que posin a punt el nostre cos per competir o ens ajudin a millorar-hi aspectes tècnics. En l’alt rendiment cada vegada hi ha més equips de treball on especialistes de diferents disciplines treballen plegats per optimitzar el rendiment dels esportistes.
Fins i tot la rivalitat pot ser entesa com una forma de cooperació. El fet que hi hagi algú altre que vulgui aconseguir el mateix que nosaltres ens ajuda a millorar per tal de superar-lo. Aquesta seria una de les funcions del rècord: una marca a sobrepassar que ens fa donar una mica més de nosaltres mateixos. Que algú mai hagi assolit una fita és un repte que ens esperona a intentar-ho. El món de l’esport està ple de rivalitats que ens han permès veure coses que mai hauríem pensat que serien possibles de fer.
També cal advertir que sota l’aparença de la col·laboració de vegades s’amaga un fort egoisme i una actitud parasitària que pretén treure profit de la feina dels altres. Algun dels components de l’equip pot aprofitar-se de la feina dels altres i beneficiar-se del seu resultat sense haver participat en la consecució de l’objectiu. Aquest és un dels màxims perills del reconeixement a tothom per igual d’un objectiu en el qual no han intervingut amb la mateixa intensitat que la resta. Això s’esdevé en la competició esportiva quan reben el mateix reconeixement, tant a nivell del palmarès com dels premis econòmics, aquells que gairebé no han jugat. Un fet que, malauradament, passa a la vida i cal aprendre a assumir-ho.
Una pedagogia de la competició
Autor: primera1 | Crédito: Wallpapers for theme Football, Barcelona, Football,
La competició esportiva constitueix un entorn ideal, gràcies al seu marc reglamentari, per educar l’instint competitiu que forma part de l’ésser humà. Cal ensenyar a competir. Això vol dir, d’una banda, deixar sortir (exducere) tota la matèria primera d’emocions, sentiments, records, reaccions, actituds, comportaments… mentre competim, per tal d’orientar-la i conduir-la (educare) amb l’objectiu de ser més competents no tan sols en la pràctica esportiva, sinó en tots els àmbits de la vida.
Una bona formació competitiva seria aquella en què l’objectiu de la competició no sigui “ser el millor”, sinó per “ser millor” fill, alumne, germà, pare, estudiant, professional, jugador, empresari…. Per tant, el coneixement de qui som i en quin punt ens trobem és fonamental per avançar i créixer com a persones que formen part d’un medi relacional i social.
Sovint aquesta millora passarà pel fracàs o la decepció. Cal anar amb compte, perquè voler evitar la frustració generada per unes expectatives desproporcionades pot impedir l’evolució posterior. Com ens explica la síndrome general d’adaptació (Hans Seyle), per augmentar el nostre rendiment cal un estímul estressant que trenqui el nostre equilibri homeostàtic. Només així el nostre organisme es veurà obligat a reaccionar per damunt del seu nivell inicial adaptant-se a les noves exigències tot oferint una resistència que el prepari per al futur.
La competició esportiva ens ensenya que per ser més competents a la vida ens hem de guiar per tres principis fonamentals: l’esforç, la superació i el mèrit. De vegades, utilitzem les nostres mancances com l’excusa per no haver d’esforçar-nos. Si no som capaços de fer alguna cosa, no val la pena intentar-ho. En canvi, les limitacions només es superen amb una dedicació constant. Aleshores, podem valorar si hem fet prou mèrits per assolir el nostre objectiu. En cas contrari, caldrà esforçar-se més per superar-se i afegir-hi nous mèrits. Així serem més competitius.
Acabo aquesta reflexió amb l’exemple d’un dels grans referents per educar en la competició esportiva: Andrés Iniesta. El futbolista manxec ha patit nombroses dificultats vitals i esportives que l’han fet més competent en tots dos àmbits. De ben petit, deixà el seu entorn familiar per instal·lar-se a La Masia. Sent una de les grans promeses del planter, esperà amb paciència a la banqueta el seu moment fins a assolir la titularitat. Arriscà la seva salut física per ajudar l’equip en una final de la Champions jugant sense poder xutar amb una cama. Afrontà la depressió provocada per la mort d’un dels seus grans amics. I, malgrat aconseguir el gol de la victòria en la final del Mundial, acceptà amb esportivitat que hi havia un altre futbolista millor que ell.
Amb motiu de la seva retirada demostrà el més important que havia après al llarg d’aquests anys: que l’èxit individual és fruit del treball col·lectiu i, per tant, els reconeixements individuals sempre seran secundaris. L’equilibri perfecte entre competició i cooperació. Un ensenyament que de ben segur li ha estat més profitós per a la vida que no pas haver obtingut un guardó. Així ho demostra la seva resposta a la pregunta d’un periodista sobre la Pilota d’Or: “La imatge de Xavi, Leo i jo, els tres al podi és més gran que haver-ho aconseguit. Tres nois de la casa, que estiguin al podi de la Pilota d’Or, aquest és el premi d’aquell dia, no qui el guanyés” (8 d’octubre de 2024).
Jordi Osúa és doctor en CAFiE per l’INEFC amb una tesi dedicada al pensament esportiu de Vázquez Montalbán. Ha estat guardonat amb els premis d’assaig Serra i Moret (Generalitat de Catalunya, 2009), pel treball Esport contemporani i socialitat postmoderna: entre la identitat i la globalització, i amb el premi Becerro de Bengoa pel llibre Vázquez Montalbán: fútbol y política (Base). També ha estat col·laborador de mitjans com El País, Ara, El Periódico, El Punt Avui (L’Esportiu) o La Vanguardia.
