Aquest article forma part d’INEFC Aula, una col·laboració entre l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya i el diari Mundo Deportivo que recull articles escrits per professors i professores del centre sobre diverses temàtiques relacionades amb l’esport i l’activitat física. El COPLEFC ha rebut el vistiplau per fer-ne difusió a través Docusport.cat, en què publicarem articles signat per col·legiats. Amb aquesta iniciativa el col·lectiu col·legial i els lectors en general tindran accés a temes propis de recerca o bé aspectes vinculats a l’ampli món de l’activitat física i de l’esport.
Aquest article és de Sílvia Puigarnau Coma (col. 13551), actualment directora de l’INEFC Pirineus.
A les portes de la primavera, el calendari ciclista comença a centrar-se, d’una banda, en les primeres clàssiques d’un dia i en les carreres per etapes d’una setmana, en el ciclisme en ruta, i, d’una altra, en les proves per etapes i les copes del món en el ciclisme de muntanya. I tot això, després d’haver deixat enrere els mesos més durs de l’hivern, aquells en els quals els circuits enfangats acullen els entusiastes del ciclocròs.
El més normal és que cada ciclista professional se centri en una disciplina per donar el millor de si, però, des de fa temps, sobretot en categoria masculina, han sorgit autèntics fenòmens que competeixen amb èxit en diverses disciplines i els calendaris dels quals alternen proves que només comparteixen el fet que els ciclistes pedalen sobre dues rodes, però en terrenys molt diferents, sobre muntures molt distintes i contra autèntics especialistes.
El neerlandès Mathieu van der Poel i l’anglès Thomas Pidcock són els dos més grans exponents d’aquest nou ciclisme total, atès que s’han anotat victòries de molt de prestigi en disciplines ciclistes tan diferents com el ciclisme de carretera, el de muntanya i el ciclocròs.
El primer ja acumula set campionats del món de ciclocròs, un de carretera, un de gravel i diverses proves de la Copa del Món de ciclisme de muntanya, mentre que el segon és doble campió olímpic i campió del món de bicicleta de muntanya, a més de guanyador de la Strade Bianche, sobre grava —prova que també té Van der Poel entre els seus vencedors—, i fins d’una etapa tan mítica del Tour com la finalitzada a l’Alpe d’Huez.
I encara existeix un tercer, el belga Wout van Aert, que alterna amb èxit el ciclisme de carretera amb el ciclocròs, tot aconseguint èxits en totes dues disciplines gràcies al seu talent: innegable: tres campionats del món de ciclocròs, diverses clàssiques en ruta, com la Milà-Sant Rem i l’Amstel Gold Race, i la mateixa Strade Bianche sobre grava, que tenen els seus dos rivals en els seus respectius palmaresos. ¿Existeix un patró comú per a tots ells?
El més important en aquests casos, una cosa en la qual semblen coincidir tots els ciclistes esmentats, és que atresoren un bagatge motriu molt important, que els ajuda a tenir un control tècnic sobre la bicicleta excel·lent, independentment de si competeixen amb cobertes més gruixudes o més fines, ja sigui sobre ferm estable, empedrat o fins i tot camí enfangat. En l’etapa de formació d’un jove ciclista resulta fonamental adquirir capacitats motrius sense deixar de pensar que la bicicleta, a aquestes edats, no és més que una joguina.
Si deixem de costat que el component genètic i la tradició familiar també poden jugar rols molt importants —Mathieu van der Poel és fill d’Adrie van der Poel, un ciclista de carretera destacable i campió del món de ciclocròs en els anys noranta, i net de Raymond Poulidor, un magnífic corredor de grans voltes dels anys seixanta i setanta que era ocupant habitual del podi del Tour—, en els anys de formació un futur ciclista no ha de sentir que els seus entrenadors busquen convertir-lo en un crac de l’esport, sinó que la seva prioritat ha de ser millorar la motricitat, treballar l’apartat tècnic i tàctic i desenvolupar les habilitats bàsiques sobre les dues rodes.
En aquesta etapa formativa, resulta fonamental respectar el creixement corporal i guanyar recursos sobre la bicicleta, perquè són etapes sensibles en les quals cal prescindir de buscar la base fisiològica. I, ja amb el cos madur, es pot buscar l’especialització esportiva. Als 12 anys, un jove no ha de pensar a competir, sinó a jugar. Gràcies a les moltes hores sobre la bicicleta a edats primerenques, talents com Van der Poel, Pidcock i Van Aert han adquirit aprenentatges i habilitats tècniques que podríem definir com a capacitats perceptives-motrius i coordinatives i que ara poden aplicar en qualsevol disciplina sobre dues rodes.
Tot això, unit al seu talent i a la seva ambició esportiva, els fa partir cada temporada com a favorits en aquelles proves que disputen, i moltes vegades es disputen entre ells la victòria. Són autèntics ciclistes tot terreny i passaran a la història per les seves múltiples capacitats sobre qualsevol bicicleta, sense importar-los en absolut si roden per asfalt, muntanya, grava o paviment.
Sílvia Puigarnau Coma (col. 13551) és Doctora en Ciències de l’Activitat Física i l’esport (INEFC Lleida, UdL). Actualment és directora de l’INEFC Pirineus. Realitza tasques d’investigació dins del grup del Laboratori d’Observació de la Motricitat (LOM). Apassionada de l’esport en general, l’entrenament i el rendiment i les activitats a la muntanya i el medi natural. Competeix a nivell nacional i internacional en la modalitat de Trail Running.
